dissabte, 18 de juliol de 2009

Marxa Núria-Berga

Bon di@ sedentaris,


Sóc el Toni de la Bisbal d'Empordà i, finalment, m'he decidit a escriure de tant en tant en el vostre bloc, bàsicament, perquè el Ferran em va convèncer per fer-ho i, també, no us enganyo, perquè m'agrada escriure/descriure les activitats i compartir experiències.


Fotografia feta per Fran, de "Viviendo la vida pasar"


M'agrada qualsevol activitat muntanyenca (caminar, marxes de resistència per muntanya, fer 3.000, alpinisme hivernal o d'estiu, barranquisme, en fí, la llista és molt llarga...) I entre les activitats que m'agraden fer de tant en tant algunes són les marxes de resistència que la FEEC posa a disposició de tothom. Aquest any, envalentonat perquè l'any passat vaig finalitzar la Núria-Berga, em vaig preparar específicament per caminar-la de nou i rebaixar una mica de temps. Vaig fer dos marxes abans (Muntanyes de Prades i Montseny, les quals, per cert, recomano atès l'entorn incomparable en el qual s'hi desenvolupen). A part, també vaig anar corrent durant tot l'hivern per la Serra de les Gavarres combinant aquesta activitat amb l'activitat que més m'agrada: alpinisme i esquí de muntanya als nostres estimats Pirineus. Tot s'hi val, pensava jo, mentre anava entrenant i mirant d'agafar més i més fons.


I va arribar el gran dia, el màgic 4 de juliol, 15:30 hores: més de 400 marxaires ens trobàvem a la sortida de la Vall de Núria, tot escodrinyant el negre cel que ens cobria i fent tot tipus d'hipòtesis predictives. Per resumir, us diré que les primeres tres hores van ser tremendamentt dures: pluja a dojo, vent, pedregava ara si ara no, i unes llampagades en la pujada de l'anomenat Pas dels Lladres (2.540 m, al costat de les pistes d'esquí de Puigmal, França) per on havíem de passar que ens va desanimar a més d'un marxador. Sigui com sigui (i ben xops), la tempesta va voler quedar-se a les muntanyes de Núria i la transició-baixada cap a la Molina, creuant la collada de Tosses, va ser amb cada vegada més sol que núvols. Així, amb els ànims renovats per l'escalfor que ens aportava el nostre estimat astre rei l'arribada a la Molina va ser molt bona per a mí (fins i tot trotava a les baixades, cosa que sempre em negava a fer en totes les marxes que he participat, però és clar, aquest any estàs fort, Toni, raonava jo). Una posta de sol d'ensonyament, entre els núvols vermellosos, la boira i l'idílic paisatge verd i muntanyenc de la Cerdanya m'animen a arribar de molt bon humor a l'estació dels FGC de la Molina. Arribava ben afamat (faig més 1'90 m i SEMPRE tinc gana) i vaig fer el que no hauria d'haver fet MAI: vaig engolir de cop dos gots de gaspatxo i dues amanides de patates i mongetes. Els següents 20 quilòmetres van ser una prova massa dura per al meu estómac: pujades i baixades per les pistes d'esquí cap a la Serra del Cadí-Moixeró, en el decurs de les quals, semblava que el camí de la Núria-Berga i el gaspatxo i les amanides del meu estòmac estiguessin competint en una muntanya russa interminable (primer avís).

M'havia ajuntat amb un grup de cinc marxadors que anaven a bon ritme fins a Coll de Pal, però no vaig poder aguantar-los el ritme i em vaig despenjar (segon avís).

Em vaig ajuntar amb un noi de Girona i vam fer el camí junts fins al refugi de Rebost. Jo volia vomitar, ingerir beguda isotònica, recuperar-me i continuar. Vaig perllongar la parada en el control del refugi de Rebost i el noi de Girona se'n va anar. Quan decideixo continuar la marxa, milloro una mica, però encara tinc aquella sensació a dins meu (sóc incapaç de vomitar i no sé perquè). La baixada al següent control se'm fa eterna i va resultar molt tècnica: havia plogut molt i el terra i les pedres relliscaven molt. El meu genoll de l'esquerra em comença a punxar i les inicials molèsties esdevenen punxades constants i doloroses que van provocar que perdés el control en més d'una ocasió (tercer avís).

Arribat al control de Rigoréixer, continuo amb les nàusees i les punxades. Aquest control representa la meitat de la marxa (km 47,5). Físicament vaig tocat, mentalment no sé ben bé com estic, però atès que he de fer cinc quilòmetres en una hora (per no quedar desqualificat en el següent control) i que no he pogut recuperar-me ni de l'estómac ni de les inoportunes punxades decideixo abandonar la marxa. No em penedeixo, sé per experiència pròpia el que es pateix en aquestes marxes llargues, com poden resultar de dures si no estàs física i mentalment a punt i, també, he patit les conseqüències d'una lesió per no haver-me retirat a temps.


No diré que no em va saber greu no haver-la finalitzat, sobre tot perquè considero que aquest any anava molt bé entrenat, però la llei de la balança (pros i contres) i el fet que en aquestes marxes s'hi conjuguen molts factors a tenir en compte van fer decidir-me a retirar-me. Considero que en aquestes marxes tan dures l' estat físic i el mental van aparellats, són una sola unitat; les condicions climatològiques també s'han de tenir en compte (a la primera hora de marxa tots ja estàvem ben xops, per TOT arrreu del nostre cos); les sensacions internes (aquella veueta que realment et diu com vas) s'han de aprendre a calibrar-les, escoltar-les i obrar en conseqüència; les motivacions de cadascú per a afrontar una marxa d'aquestes característiques (repte personal, ambient competitiu/no competitiu, anar en colla o tot sol...) també poden ser diverses. I, també, pensar que un abandonament no és una derrota. De fet, crec que he aprés molt de la marxa d'aquest any ( i ho dic des de l'humilitat d'haver fet diverses vegades la Matagalls-Montserrat, BCN-Montserrat o la mateixa Núria-Berga l'any passat, entre d'alttres marxes de llarga durada): què fer i què no fer, què menjar i com menjar-jo, cuidar les parts febles del teu cos, fer cas als avisos inequívocs que el teu cos llença, etc...


Per tant, crec que he tingut una molt bona experiència amb moltes dosis d'aprenentatge en diversos aspectes. De fet, he positivitzat tant l'experiència que al cap de 24 hores ja havia fet net i tenia en ment d'altres reptes (escalar crestes als Pirineus la setmana vinent pr exemple, fer barrancs, mirar de fer la travessa dels Carros de Foc al setembre...) SEMPRE hi han noves coses a fer, nous reptes, així que aviam si entre tots els sedentaris omplim d'activitats les nostres vides, el bloc i compartim aquestes experiències engrescadores.

Salut i força a les cames!!!!!!

Toni Egea

Per als que participeu tingueu en compte

Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Hola!

Ens agradaria molt rebre un comentari, encara que no estigui relacionat amb l'últim escrit.

Moltes gràcies!

Equip de Sedentaris.cat