divendres, 4 de setembre de 2009

Un sedentari a l'Ultra Trail du Mont Blanc

.
Crònica de l'ultra-sedentari d'Oristà a la versió "curta" del UTMB (CCC : Courmayeur-Champex-Chamonix): 98km i 5600 m D+ ... no deixeu de seguir el seu bloc, tot i que només sigui un "aficionat" a les curses i travesses de muntanya.


-------------------------------------------------------------------------------------------------

CRÒNICA DEL "AFICIONAT"

No us espanteu pel títol, no vaig fer l’Ultra Trail de veritat, sinó que vaig fer el curt que començava a Courmayeur (Itàlia), passava per Champex (Suïssa) i acabava a Chamonix (França), és a dir, encara no dues terceres parts de tota la volta al massís del Mont Blanc. De fet en vaig tenir ben bé prou, sincerament, després d’haver acabat aquest, no crec que encara estigui preparat psicològicament per fer el llarg. Ara bé, a Chamonix hi torno segur, segurament l’any que vé repeteixo, el que és segur és que l’any vinent encara no faré el llarg; per poder-lo fer crec necessari haver-ne fet uns quants més del mateix tipus abans de provar-ho.



Personalment, crec que la gent a qui li agradi aquest tipus de curses hi ha d’anar: el paissatge és pràcticament inmillorable, el moltíssim públic que hi havia aplaudia del primer a l’últim, i l’organització un 10.
Bé, anem a la crònica. Arribàrem a l’hotel de Chamonix amb la Montse dijous a les 22:00, ho teníem tot apunt per l’endemà llevar-nos a les 06:00 i no haver de córrer. Per tant ens fiquem al llit ràpidament i encara podem dormir set hores (molt important per fer aquestes coses). Divendres a 2/4 de 7 ja som a recollir els dorsals, i sorpresa quan el noi que me l'entrega em diu que he de fer el control antidòping. Resulta que per sorteig m’ha tocat però per sort a aquella hora no hi ha ningú que m’ho pugui fer i me n'escapo. Agafem el bus que ens porta a Courmayeur per la sortida i dues hores abans ja hi som. Centenars de persones que van arribant i nosaltres allà al mig, puc comprovar que sóc dels joves. Fem un tallat i una horeta abans de l'arrencada anem a la sortida, la gent ja guarda lloc, impressionant. Em posiciono i la Montse s’espera al meu costat a un punt elevat, així pot tirar fotos del riu de gent, 1800 a la sortida. La Montse saluda a una parella de catalans, tots ens coneixem per la senyera; quan vas aquests llocs la senyera s’ha de portar. La parella són la Fina i el Valentí de Torelló, corren tots dos, això fa que la Montse s’estigui preguntant a veure si mai ella podría acabar aquesta cursa, jo crec que sí!!!
Falten deu minuts per les 10:00, posen l’himne de Suïssa, el de França i el d’Itàlia, i poc abans de la sortida, de Vangelis. Em despedeixo de la Montse i es dóna el tret de sortida, la gent surt com boja, ens esperen 98 kms i 5600 metres de desnivell positiu i hi ha gent que quan encara no portem ni vint metres només mira d’adelantar als altres, no ho entenc… tampoc no entenc que durant els primers cinc o sis quilòmetres fins que no comença el primer corriol, tothom corri tot i que faci pujada, i clar, per no ser menys corro. Abans d’entrar al primer corriol em piquen l’esquena i em saluda un Italià amb qui vaig anar força estona junts al Giir di Mont. El noi diu que m’ha reconegut per la samarreta (Ferran, ja ho veus, la samarreta de sedentaris.cat secció Oristà ja la coneix un Italià, com a mínim…), pel què fa a la samarreta només aclarir que vaig sortir amb la de sedentaris.cat i vaig acabar amb la de la Unió Excursionista Prats, tenia aquests compromisos!!!






Bé, quan agafem el corriol de pujada, ja es veu per on aniran els tiros, hem sortit de Courmayeur que està a 1190 metres i pugem fins a 2584 metres, llavors toca baixar i arribar a Arnuva, allà m’espera la Montse. Faig una parda de deu minutets, continuo i un altre cop un corriol i a pujar el Grand Col Ferret, déu ni dó; són les dues del migdia i fa una calor bestial. Després hi ha un control de només aigua i fins a La Fouly més baixada, molta baixada, però a partir de mitja cursa aquesta s’acaba. Arribo a Champex i m’espera la Montse, allà faig la parada més llarga, vint minuts per menjar una sopa i fer canvi de samarreta i mitjons. "Només" ens queden tres pujades i tres baixades de gairebé mil metres de desnivell cadascuna. Aquest relleu et destrossa, sobretot l’última pujada i baixada, la més llarga i dura (tota de pedra).
Des de Champex, i sense tenir en compte l'arribada, trobo tres cops més (Trient, Vallorcine i al mig de la carretera) a la Montse qui en tot moment m’anima, sort en vaig tenir!!!
Abans d’arribar al km 65 atrapo un basc que em proposa d’anar junts, li dic que sí però al cap de deu quilòmetres decidim anar per separat perquè no anem al mateix ritme. Abans de separar-nos ens atrapa un canari que diu que ja la va fer l’any passat; ens destrossa quan ens diu que l’última pujada és més dura que la que acabàvem de fer.


Al km 80 a Vallorcine, últim control de veritat, no se’m posa bé el menjar i marxo caminant tot i ser pla fins al km 83 on m’espera la Montse al mig de la carretera (són les 00:40). Allà comença la maleïda pujada de la qual tothom parla, de fet es vèia una currua de llumets pujant, i pujant... allà ho passo fatal, una hora i vint minuts de pujada que em maten, però quan arribo a dalt, allò és la glòria, control de pas i ens diuen que queden onze quilòmetres de baixada. Les noticies eren bones, però quina baixada… els últims cinc quilòmetres duríssims, es veu Chamonix però no s’arriba mai ni mai, vaig darrera un home que si no s’entrebanca cinquanta cops no ho fa cap (va amb bambes normals). Finalment arribem a l’asfalt i l’home amb qui anava es queda enrera perquè es para a plegar els bastons (jo no en porto) i a un quilòmetre de l’arribada em trobo un Italià que ho passa molt i molt malament, el pobre ho trèia tot fins i tot l'ànima, es trova fatal i l’animo perquè arribi amb mi, no sé com ho fa però es posa a córrer i arribem junts a l’arribada (temps final 17:38:09), òbviament m’espera la Montse, són quarts de quatre de la matinada, no és cap hora!


Ja està, dic a la Montse que no hi tornaré mai més, però no s'ho creu… ni jo tampoc!!!

A banda de la crònica de la meva (nostra) aventura... voldria dir que un altre moment d'emoció el vàrem tenir el dissabte; el Kilian arribant triomfant després d'haver completat l' UTMB. Aquest sí que és una màquina. Passa per davant nostre amb la senyera a les mans, nosaltres tenim la nostra a les mans i ens diu, ja la porto! com diria en Mr.Johan: gallina de piel.


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Sedentaris.cat

El bloc dels que no volen ser sedentaris

1 comentari:

  1. una cursa de 98 km. es de veritat, encara que n'hi hagi de més llargues i si només vares tardar 17 h anaves com un "rayo"
    Ens veiem a la ultra 2010

    ResponElimina

Hola!

Ens agradaria molt rebre un comentari, encara que no estigui relacionat amb l'últim escrit.

Moltes gràcies!

Equip de Sedentaris.cat