dijous, 19 de novembre de 2009

Crònica de la Marxa del Garraf




Aquesta crònica la volia escriure amb el company David, però va resultar baixa en el darrer moment per una lesió en el peu, així que em va tocar anar-hi tot sol finalment.


La marxa del Garraf (45 km ) comença per a mí a les  05:40 del matí del diumenge amb una fred que se les pelava, a la plaça de l'Ajuntament de Gavà. Dues taules per inscriure's, una per als no federats (sense ningú fent cua) i una altra per als federats (amb molta gent fent cua i passant fred. Finalment surto a les 06:17.


Els primers 10 quilòmetres són lents de fer, impossible avançar ningú en aquest corriol pel qual pugem fins arribar al control 1 a Campgràs (he après la lliçó i no em tornaran a cardar: s'ha de ser més  matiner i arribar abans per poder sortir sense gaire gent al davant...). Així les coses, decideixo que a partir  d' ara no val a badar i res de perdre més temps.  Prenc els donuts i el te que ens donen i començo a volar de baixada els cinc quilòmetres que m'han de portar al poble del Garraf.  El dia és força planer, amb bon sol i el  vent inclement encara no ha fet acte de presència.


Arribo al Garraf, pico alguna coseta i continuo la marxa. Passem per davant de les típiques casetes de fusta del segle passat, a peu de la platja, i no deixa de ser curiós passar-hi per davant tan "disfressats" com anem els marxadors i corredors. Deixem enrera l'estació de la Renfe i enfilem la pujada cap a Can Lluçà, per després anar més o menys planejant fins al següent control i avituallament (collada de Vallgrassa), i senyor, quin avituallament! Engoleixo un mini de botifarra calenta, però deixo de banda el ví. M'acomiado de les tres dones cantaires de l'avituallament, tot lloant les virtuts de la seva botifarra, i tiro milles.


La pujada que ara tocava va resultar ser la més dura, més que res, pel fort vent que empenyia cap avall, així que va ser un veritable acte de fe, en les cames i en no perdre l'equilibri, coronar el cimet.  L'horrible vent comença a ser una mica molest i decideixo enxufar el meu Ipod per no sentir com bufa. Continuo tirant amb la modalitat "caco" (caminar-córrer) mentre no em molestin els genolls. 







Arribo al següent control i avituallament, bec aigua, menjo alguna coseta per variar i continuo. La música del meu Ipod m'anima a caminar ràpid i a bon ritme (podria córrer, però no sé perquè no ho faig...). Xino xano van caient els quilòmetres i ja que porto un parell de gels (d'aquests que incorporen substàncies-quasi-estupefaents) obro el meu camelbag i quan estic a punt d'engolir-ne un, oh sorpresa!, em trobo de morros amb el control 6. Amago de vergonya el meu gel, i menjo les xuxes que l'organització posa al nostre abast i bec aigua. Em diuen que només queden tres quilòmetres així que m'espavilo a baixar cap a Gavà.


Ara tocava un tall de carretera asfaltada i els meus genolls van notar el canvi del ferm. Arribo al poble de Gavà, passem per un tall de bosc i trenquem per la darrera rodona que hi ha just al costat de l'arribada, de nou a la plaça de l'ajuntament. El meu temps final és de 8h:24m, un bon temps per a mí, que no sóc corredor, sinó marxador. Sort que no va venir el meu company David, una bèstia de la naturalesa que m'hauria espremut sense pietat i a mitja cursa/marxa hagués fet figa, a ben segur (ho dic carinyosament, Deivid).


En fí, una marxa molt i molt recomanable tant pels corredors com pels marxadors, una organització excel·lent (només han de millorar el tema de les inscripcions del matí), uns avituallaments generosos i de qualitat  i una senyalització també excel·lent en tot moment.


I ara toca esperar al calendari de la FEEC per al 2010. Salut i força a les cames!!!


Salut,


Toni E. de Sedentaris.cat




Article d'opinió de la FEEC:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Hola!

Ens agradaria molt rebre un comentari, encara que no estigui relacionat amb l'últim escrit.

Moltes gràcies!

Equip de Sedentaris.cat