divendres, 31 juliol de 2009

Cresta de Salenques (coll de Salenques-Margalida)

Cap comentari:



El divendres passat 24 de juliol, per la tarda, vàrem marxar cap a Benasc (pirineu d'Osca) per acometre aquesta escalada d'envergadura i durada considerables. Vàrem arribar amb cert retard al lloc de dormir, així que cap les 23:30 ens posàvem a dins del sac, tot vivaquejant al costat de la parada de l'autobús (Llanos del Hospital). Nit estrellada... menys on voliem dormir nosaltres: l'únic núvol del món mundial pirinenc és a sobre nostre, així que hem de buscar un lloc alternatiu per passar la nit. Finalment el trobem i cap a les 00:00 hores ens posem a dormir.

A les 04:15 hores sona el despertador i de mala gana ens aixequem i ens dirigim a l'autobús. El primer bus va ben plé i hem d'esperar el segon. Finalment, ens posem a caminar a les 06:15 al Pla de Besurta (1.900 metres) en direcció a la vall de Barrancs. El dia ens regala una sortida de sol que comença a il·luminar els pics que haurem d'escalar més tard. Poc a poc anem remuntant la vall, entre caòtics blocs de granet que hem de sortejar com podem. A 2.600 metres aprox. agafem aigua de les darreres torrenteres d'aigua que baixen de dalt i carreguem una bona quantitat d'aigua per tota l'activitat del dia i, potser, de l'endemà. Així doncs, el pes de la nostra motxil·la augmenta uns 3 quilos com a mínim, a part de tot el que carreguem.



Arribats al coll de Salenques (2.807 metres, 4h:30) contemplem la vall que du aquest nom i que puja des de la boca sud del túnel de Viella. Ens posem els arnesos i comencem a crestejar tots tres. Quan comencen les difilcutats ens encordem (escalada de la Torre de Salenques i els dos ressalts posteriors, tot per sobre dels 3.100 metres) i són el Joan i el Manel, els meus pares alpinístics dels darrers temps, els que ataquen aquestes imponents parets. Anem xino-xano, tot fent fotos del lloc, de l'escalada i, a més, el temps acompanya ja que no fa gaire calor (jo em poso crema ISDIN EXTREM, però no evito acabar amb els braços i la cara escalivats com un pebrot verrmell).



Després del darrer ressalt o gendarme, hauríem de coronar el cim del Margalida, però no trobem el camí o la manera fàcil d'arribar-hi per la vessant de Salenques (sembla ser que hi havia un “sistema de plataformes que et deixa en el mateix cim...”), així que comencem a crestejar i escalar gendarmes un darrera de l'altre, tot consumint les hores del dia i les nostres forces. En un moment determinat ens sembla poder arribar bé el cim del Margalida (3.212 metres), però és un miratge. Continuem escalant i sentint el muntanyisme en les nostres carns: pes a l'esquena, escalades i franquejos inacabables i la nit que cau sobre nosaltres sense haver coronat el Margalida, tot i que el tenim davant nostre.

Finalment, en el darrer llarg d'escalada i amb el frontal al cap decidim fer nit en una “balconada” que no és més que un caos de blocs de pedra recolzats en d'altres pedres més petites i sobre un precipici d'allò més divertit. Passem la nit com podem, amb ratxes de vent ensordidores i l'únic que no passa fred és en Joan, que ha tingut ganes i temps de procurar-se un escut de pedres per protegir-se del vent. El Manel i jo dormim amb el casc posat i jo, a més a més, lligat amb la corda a un bloc de pedra (no me'n refio del tot del meu “llit”).


L'endemà pel matí, amb el cos encara adormit i fred, cap a les 07: 00 hores ens posem en marxa. Escalem i franquegem a la vessant de Salenques i, al cap de cinc minuts, sorpresa!, trobem una zona per a vivaquejar de pel·lícula. Tots tres mirem d'obviar els comentaris obvis (que evidentment no obviem) i enfilem per una mena de xemeneia els darrers metres d'escalada que, ara sí, finalment ens deixa al cim del Margalida. Mirem el tram de cresta que falta per arribar a l'Aneto i decidim, consensuadament, baixar a buscar el cotxe. Desgrimpem un tall de la muntanya i fem un ràpel de 60 metres que ens deixa en la glacera del Margalida i, des d'aquí, enfilem cap als ibons de Llosás i el Pont de Coronas. I com que som més xul·los que ningú, decidim no esperar l'autobús que et baixa al Pla de Senarta i caminem sota un sol de justícia els 7 o 8 km que hi ha fins el pla, on arribem cap a les 16:00 hores (a la mateixa hora que l'autobús que baixava...)

PD: No vull deixar d'agrair el Joan i el Manel el seu ajut i consell en aquesta cresta, perquè els seus coneixements alpinístics i tècnics superen amb escreix els meus. Així que nois, sou uns cracs!!!


Toni Egea


Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

dimarts, 28 juliol de 2009

Crònica "Sprint" - Triatló de la Vila (Barcelona)

2 comentaris:















Breu crònica del Triatló sprint de la Vila Olímpica per Ferran de Sedentaris.cat

Segon triatló de la meva curta, fins ara, trajectòria com a trialeta. Sensacions contradictòries: un temps molt superior al del primer triatló a Mataró (1h:14 a 1h:25!), però em vaig trobar molt a gust a l'aigua i sobre la bicicleta, així i tot em van passar moltes coses que no esperava.

Bé, anem per la crònica breu:

Arribada matinera, abans de les 7:00 estem per la zona Port Olímpic gaudint dels efectes post-botellón, molt surrealista el contrast. Bé per deixar tot al seu lloc sense problemes i malament per anar descalç fins a la sortida de la natació (no pots nadar amb calçat :-) i si no tens equip de suport, que el vaig tenir més tard, toca anar a peu. Incident #1: sortint de la zona de boxes em clavo un vidre a la planta del peu, per la zona del taló.

A la sortida de la natació em situo a un lateral dins la zona de cintes però hi havia participants fora de la zona (perquè existeixen les cintes?). Amb una mica de retard sortim i vinga, uns quants cops i em costa trobar el ritme, que més o menys agafo fins la primera boia ... tot recte i gir a l'esquerra ... i aquí es va acabar el meu triatló. Suposo que alguna cosa no vaig fer bé perquè diria que em vaig desviar massa cap a la costa abans d'hora i després vaig haver de rectificar, la veritat és que no ho tinc gens clar. Vaig nadar millor, o aquesta va ser la meva sensació, que a la primera triatló i vaig trigar quasi 5! minuts més (20 minuts i esperava fer-ne 15 o menys :-). Aquest cop no portava neopré però no crec que sigui el motiu.

Al sortir de l'aigua, com que anava amb els de la primera sortida (8:00) vaig quasi deprimir-me al veure que era dels últims (últims dels últims, eh!) en sortir de l'aigua. Això em va crear un trauma psicològic brutal, sobretot perquè sortia de l'aigua amb millors sensacions físiques que a Mataró (no entenia res). El pitjor pel resultat final no va ser la transició, per sort, que em va semblar llarga al ser la primera vegada que estava a uns boxes amb tantes bicicletes, el pitjor va ser que a la bicicleta ... estava més sol que la una!!! Sort que la meva nova companya (la bici nova :-) es va comportar com una campiona. Un
altre cop força dur va ser que al començar la bici tenia el primer triatleta a uns 100 metres per davant(!) i que vaig veure com sortien davant meu , fent la segona volta, tres dels que anaven primers de tot a tota màquina i ben acoplats. Total, que vaig intentar agafar alguna dels grups ràpids que feien la segona volta i ho vaig aconseguir al segon intent, però clar l'experiment va durar fins que jo vaig començar la segona volta :-( o sigui poca estona. La segona volta també la vaig fer força estona sol, crec recordar. En general vaig poder avançar algunes posicions i vaig passar-m'ho molt bé, tot i que amb perspectiva crec que vaig fer mig tri-sprint amb "no drafting".

El tema del còrrer ja , quan vaig veure que portava quasi una hora per fer la natació i la bicicleta doncs ja no tenia molta motivació ... i tornava a estar sol! (tanta massificació que se suposava que havia de trobar). El primer corredor a 50 metres i el segon a 100 o 200 , aquests els vaig passar però anava molt tranquil. L'últim quilòmetre una mica més ràpida però sense gaire , no sé, competitivitat. A les dues triatlons encara no ha sortit el Sub 45 que porto dins, ja sé que no és un gran marca, però acostar-me als 20 minuts estaria bé, no?

Conclusions:

1) Bona triatló per debutar (no era el meu cas)

2) Mala triatló per sortir amb els "cracks" sense tenir un nivell alt (era el meu cas).

3) La natació és la clau, sembla, al triatló sprint, com a mínim per trobar-te amb els del teu nivell en bicicleta. Si vas sol o sense trobar els companys del teu nivell ... malament! (a no ser que facis una tàctica de "chupón" i no donis cap relleu per reservar-te per la cursa a peu)

4) Tornaré a ser ràpid a peu? Segur que sí.

5) Tornaré i ja estic pensant a fer-ne una de més llarga, si he d'anar sol ... que sigui més estona!

El millor de tot, els esportistes populars i no tant populars que vaig poder saludar.




Sedentaris.cat

El bloc dels que no volen ser sedentaris

dimecres, 22 juliol de 2009

Un sedentari a Londres: Crònica British 10Km London Run

Cap comentari:

El passat diumenge 12 de juliol, vaig estrenar la meva samarreta sedentària en la British 10Km London Run.


Una cursa, fascinant, però no pas pel que tots suposaríem que aporta el fet de córrer en una ciutat tant atractiva. Per damunt de tot, em va sorprendre descobrir la principal motivació de les curses a les illes britàniques, que no és pas la competitivitat, ni el lluiment personal, sino la solidaritat. Tothom corre per una causa solidària, en aquest cas a favor d’associacions pro-malalties, solidaritat amb causes humanitàries, etc.

En aquest cursa, tota inscripció anava destinada a l’associació que cadascú escollís. És més, interessant-me una mica més pel tema, em comentarem que per la mitja marató o la marató de Londres, has d’haver recaptat entre 1500-2000 lliures per a poder participar-hi.
Com us comentava el gran gruix de la massa que hi corre és per aquest motiu però tambè hi ha nivell competitiu.

Era una cursa especialment motivadora donat que voltava pels principals paratges de la ciutat, sortint de Westminister, passant per St.Paul's, la City, London Bridge, Big Ben, ... i a priori seria una experiencia molt ‘cosmopolita’.

Donat que estava allotjat a Staines, un poblet al sud-est de Londres, a una horeta en tren de l’estació de Waterloo, m’ho vaig prendre amb calma i vaig arrivar una hora i mitja abans. A mesura que t'apropaves a la ciutat, el tren es plenava de gent que peregrinava cap a la cursa, i li donava un ambientillo xulo. De Waterloo a Picadilly ja era semblant a la Meca!.

Un cop allí, hi havia una zona de més de 2km per a deixar les motxilles i dirigir-se fins la línia de sortida i havies de ser matiner per a no sortir massa enrere (recordava a la Cursa dels Nassos barcelonina).

La cursa va ser molt divertida, en un terreny generalment pla amb alguna pujada i baixada no gaire significatives. Vaig poder anar tota la estona a ritme i córrer a gust. Els únics factors així un xic incòmodes foren la climatologia, que com diuen allí en un mateix dia passes les quatre estacions de l'any (Totalment cert!) i tambè l'excès de líquid: Hi havia avituallament líquid cada 2km!!!! (vaig haver de parar a fer una pixadeta aprofitant un tunel subterrani, on a priori no hi havia públic...). Va ser xulo córrer veient de fons el Big Ben, London Eye... El temps força bo 42'02'' totals, algo menys de 41'30'' real.

Espero poder tornar a córrer per allí però potser ja per la mitja marató...

Per cert, molt còmode la samarreta sedentària i molt fàcil que t'identifiquin...bona per a les fotos!











Daniel G. de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

dilluns, 20 juliol de 2009

Crònica Cursa La Floresta

1 comentari:

El passat diumenge 19 de juliol es va celebrar la 26a cursa Popular de la Festa Major de la Floresta. Aquest entrenyable nucli pertanyent a Sant Cugat està enclavat tot just a la muntanyenca zona de Collserola.Sedentaris.cat va ser-hi present estrenant la seva nova samarreta, al costat dels més de 280 participants.

Dies abans de l'esdeveniment, de només 5 kms, vaig poder llegir a alguns fòrums sobre la duresa del recorregut.Efectivament, es tracta d'un veritable trencacames que comença amb algunes pujades relativament còmodes en el primer km. Un cop es creuen les vies del tren s'arriba a un parell de pujades breus de gran duresa seguides de breus baixades que serveixen per mantenir intactes les esperances de bon temps. Entre el 2,5 i el 3,5 vivim la part més dura, coincidint amb l'arriba a la zona de major alçada, amb dos murs de 200 metres de pendent molt superior al 10% (diria que freguen el 15%) on els ciclistes segur que també patirien.

Fins arribar al darrer km no hi ha temps per relaxació. Els darrers 400-500 metres pots tornar a recuperar sensacions, baixar pulsacions i recuperar temps perdut. Una cursa molt dura, amb una organització molt digna i bons detalls en arribar: fruïta, una samarreta de la cursa i esmorzar, a banda d'altres obsequis. Hi tornaré, tot i que 24 hores després de córrer no puc prometre que sigui l'any vinent.

Andreu O. de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

dissabte, 18 juliol de 2009

Marxa Núria-Berga

Cap comentari:
Bon di@ sedentaris,


Sóc el Toni de la Bisbal d'Empordà i, finalment, m'he decidit a escriure de tant en tant en el vostre bloc, bàsicament, perquè el Ferran em va convèncer per fer-ho i, també, no us enganyo, perquè m'agrada escriure/descriure les activitats i compartir experiències.


Fotografia feta per Fran, de "Viviendo la vida pasar"


M'agrada qualsevol activitat muntanyenca (caminar, marxes de resistència per muntanya, fer 3.000, alpinisme hivernal o d'estiu, barranquisme, en fí, la llista és molt llarga...) I entre les activitats que m'agraden fer de tant en tant algunes són les marxes de resistència que la FEEC posa a disposició de tothom. Aquest any, envalentonat perquè l'any passat vaig finalitzar la Núria-Berga, em vaig preparar específicament per caminar-la de nou i rebaixar una mica de temps. Vaig fer dos marxes abans (Muntanyes de Prades i Montseny, les quals, per cert, recomano atès l'entorn incomparable en el qual s'hi desenvolupen). A part, també vaig anar corrent durant tot l'hivern per la Serra de les Gavarres combinant aquesta activitat amb l'activitat que més m'agrada: alpinisme i esquí de muntanya als nostres estimats Pirineus. Tot s'hi val, pensava jo, mentre anava entrenant i mirant d'agafar més i més fons.


I va arribar el gran dia, el màgic 4 de juliol, 15:30 hores: més de 400 marxaires ens trobàvem a la sortida de la Vall de Núria, tot escodrinyant el negre cel que ens cobria i fent tot tipus d'hipòtesis predictives. Per resumir, us diré que les primeres tres hores van ser tremendamentt dures: pluja a dojo, vent, pedregava ara si ara no, i unes llampagades en la pujada de l'anomenat Pas dels Lladres (2.540 m, al costat de les pistes d'esquí de Puigmal, França) per on havíem de passar que ens va desanimar a més d'un marxador. Sigui com sigui (i ben xops), la tempesta va voler quedar-se a les muntanyes de Núria i la transició-baixada cap a la Molina, creuant la collada de Tosses, va ser amb cada vegada més sol que núvols. Així, amb els ànims renovats per l'escalfor que ens aportava el nostre estimat astre rei l'arribada a la Molina va ser molt bona per a mí (fins i tot trotava a les baixades, cosa que sempre em negava a fer en totes les marxes que he participat, però és clar, aquest any estàs fort, Toni, raonava jo). Una posta de sol d'ensonyament, entre els núvols vermellosos, la boira i l'idílic paisatge verd i muntanyenc de la Cerdanya m'animen a arribar de molt bon humor a l'estació dels FGC de la Molina. Arribava ben afamat (faig més 1'90 m i SEMPRE tinc gana) i vaig fer el que no hauria d'haver fet MAI: vaig engolir de cop dos gots de gaspatxo i dues amanides de patates i mongetes. Els següents 20 quilòmetres van ser una prova massa dura per al meu estómac: pujades i baixades per les pistes d'esquí cap a la Serra del Cadí-Moixeró, en el decurs de les quals, semblava que el camí de la Núria-Berga i el gaspatxo i les amanides del meu estòmac estiguessin competint en una muntanya russa interminable (primer avís).

M'havia ajuntat amb un grup de cinc marxadors que anaven a bon ritme fins a Coll de Pal, però no vaig poder aguantar-los el ritme i em vaig despenjar (segon avís).

Em vaig ajuntar amb un noi de Girona i vam fer el camí junts fins al refugi de Rebost. Jo volia vomitar, ingerir beguda isotònica, recuperar-me i continuar. Vaig perllongar la parada en el control del refugi de Rebost i el noi de Girona se'n va anar. Quan decideixo continuar la marxa, milloro una mica, però encara tinc aquella sensació a dins meu (sóc incapaç de vomitar i no sé perquè). La baixada al següent control se'm fa eterna i va resultar molt tècnica: havia plogut molt i el terra i les pedres relliscaven molt. El meu genoll de l'esquerra em comença a punxar i les inicials molèsties esdevenen punxades constants i doloroses que van provocar que perdés el control en més d'una ocasió (tercer avís).

Arribat al control de Rigoréixer, continuo amb les nàusees i les punxades. Aquest control representa la meitat de la marxa (km 47,5). Físicament vaig tocat, mentalment no sé ben bé com estic, però atès que he de fer cinc quilòmetres en una hora (per no quedar desqualificat en el següent control) i que no he pogut recuperar-me ni de l'estómac ni de les inoportunes punxades decideixo abandonar la marxa. No em penedeixo, sé per experiència pròpia el que es pateix en aquestes marxes llargues, com poden resultar de dures si no estàs física i mentalment a punt i, també, he patit les conseqüències d'una lesió per no haver-me retirat a temps.


No diré que no em va saber greu no haver-la finalitzat, sobre tot perquè considero que aquest any anava molt bé entrenat, però la llei de la balança (pros i contres) i el fet que en aquestes marxes s'hi conjuguen molts factors a tenir en compte van fer decidir-me a retirar-me. Considero que en aquestes marxes tan dures l' estat físic i el mental van aparellats, són una sola unitat; les condicions climatològiques també s'han de tenir en compte (a la primera hora de marxa tots ja estàvem ben xops, per TOT arrreu del nostre cos); les sensacions internes (aquella veueta que realment et diu com vas) s'han de aprendre a calibrar-les, escoltar-les i obrar en conseqüència; les motivacions de cadascú per a afrontar una marxa d'aquestes característiques (repte personal, ambient competitiu/no competitiu, anar en colla o tot sol...) també poden ser diverses. I, també, pensar que un abandonament no és una derrota. De fet, crec que he aprés molt de la marxa d'aquest any ( i ho dic des de l'humilitat d'haver fet diverses vegades la Matagalls-Montserrat, BCN-Montserrat o la mateixa Núria-Berga l'any passat, entre d'alttres marxes de llarga durada): què fer i què no fer, què menjar i com menjar-jo, cuidar les parts febles del teu cos, fer cas als avisos inequívocs que el teu cos llença, etc...


Per tant, crec que he tingut una molt bona experiència amb moltes dosis d'aprenentatge en diversos aspectes. De fet, he positivitzat tant l'experiència que al cap de 24 hores ja havia fet net i tenia en ment d'altres reptes (escalar crestes als Pirineus la setmana vinent pr exemple, fer barrancs, mirar de fer la travessa dels Carros de Foc al setembre...) SEMPRE hi han noves coses a fer, nous reptes, així que aviam si entre tots els sedentaris omplim d'activitats les nostres vides, el bloc i compartim aquestes experiències engrescadores.

Salut i força a les cames!!!!!!

Toni Egea

Per als que participeu tingueu en compte

Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

dimecres, 15 juliol de 2009

Homenatge a una BTT: 1992-2009

1 comentari:


En aquesta vella fotografia hi ha un noi i una bicicleta. El noi encara pedala i s'ha fet una mica més gran però la bicicleta ha desaparegut (me l'han robada i això que estava tancada en un traster amb clau dins d'un edifici ... Visc(a) Barcelona!)

Avui em toca escriure unes paraules per fer un homenatge a la meva primera BTT i crec que algú entendrà el que això significa. Per sort no era un tros de ferro, era un tros d'alumini, concretament una BH ALU de color blau (no recordo si model 100, 300 o 500) amb un grup Suntour XC Pro i sense suspensió que em va acompanyar en milers de quilòmetres. Ara ja li donava un ús més urbà, amb unes rodes més llisses per anar a fer alguna volta suau.

No sempre va ser així, amb aquesta BH vaig tenir la meva primera "pájara" ciclista pujant per Rat-Penat al màxim una tarda d'estiu i sense aigua, i això no s'oblida. També vaig forjar amistats sobre rodes amb els companys de l'escola (excursions de 20 o 30 quilòmetres que ens podien donar tantes satisfaccions com qualsevol gran viatge d'avui en dia). Altres fites importants van ser inventar amb un molt bon am¡c un nou tipus d'esport, el "charquing", que consistia en anar a "tota llet" pels carrers inundats dels barris residencials d'alguna població del litoral català desprès d'una tempesta de primavera, fent passar la bicicleta i ciclista per uns bassals de mig metre de fondària (als veïns no els hi feia gaire gràcia però el meu amic i jo ens ho passàvem d'allò més bé).

Recordo igualment haver participat en alguna cursa popular amb categories junior d'aquestes que fan a l'estiu (suposo que encara les fan) per alguna festa major. I si continuo no paro, només dir que, gràcies a ella (passada una època BMX amb una GAC) vaig aprendre a estimar el ciclisme, sigui en BTT o no.

Mai t'oblidaré!


Ferran de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

dijous, 9 juliol de 2009

Le Tour de France: ciclistes sedentaris

2 comentaris:

Avui toca parlar una mica del "Tour de France".

Pels sedentaris és una prova ideal per completar el nostre entrenament favorit: el pànxing davant del televisor. Serveix per ajudar a fer la migdiada per aquells que poden... ens adormim i quan ens despertem ... ja hem fet 40 quilòmetres de bicicleta! Quin bon entrenament i sense sortir del sofà.

Més seriosament, la veritat és que el ciclisme (de carretera o BTT) forma part dels esports que practiquem alguns sedentaris i és una sort poder veure en directe una prova d'aquesta magnitud. Per més informació, podeu anar a la pàgina oficial del Tour.


Recorregut etapa Girona-Barcelona.
Font: web oficial Tour de France.

Segur que molts blocaires que seguim aniran a veure el pas de la prova. A veure que expliquen.

Avui ... a pedalar!

Sedentaris.cat

El bloc dels que no volen ser sedentaris

PD: acceptem "bicing" com a ciclisme?

dimecres, 8 juliol de 2009

Calendari Sedentari 2009-2010

2 comentaris:
Amb retard, però amb ganes de compartir-lo i rebre opinions publiquem el calendari dels que no volen ser sedentaris.

Esperem que no fallem a moltes, però en totes aquestes proves hi hauria d'haver algú que ho pogués explicar al bloc. Anirem posant les dates exactes i els enllaços a les cròniques a poc a poc. També deixarem un enllaç a la barra lateral del bloc quan haguem fet la primera prova.

Cap prova sense un bon avituallament!

2009

  • 19 Juliol: Cursa Popular de La Floresta (5km)
  • 26 Juliol: Triatló Vila Olímpica.
  • Agost: vacances? (entrenament de panxing al mar i/o muntanya)
  • Octubre: Duatló d'Alta Muntanya Queralbs
  • Octubre: 10km - 1/2 Marató - Marató del Mediterrani (Castelldefels)
  • Octubre - Novembre: Curses Populars 5km -10 km - 1/2 Marató
  • Desembre: totes les curses de Sant Silvestre possibles (Manlleu, El Masnou, Barcelona i moltes més)
2010

  • Gener-Febrer: 10 km - 1/2 Marató
  • Març: Marató de Barcelona
  • Costa Brava Xtrem Running
  • Cursa El Corte Inglés

Anirem ampliant el calendari i fent-lo més específic. Si algú vol proposar data i prova problema. Ara ja hem fet el primer pas i no ens aturarem.


Sedentaris.cat

El bloc dels que no volen ser sedentaris