divendres, 5 de febrer de 2010

Escalada en gel i neu a Catalunya (crònica d'una doble sortida)




SORTIDA EXPRÉS A LA NEU I EL GEL CATALANS

Crònica del autor del bloc Toni Egea (i del seu amic, Manel de PIN.cat)

 Els passats 21 i 22 de gener el Manel i jo ens vàrem escapar amb els piolets a “picar gel” per primera vegada aquesta temporada. Així, el dimecres ens adreçàvem a Campelles, um petit poble ancorat entre les muntanyes que envolten  Ribes de Freser, un típic indret de muntanya desconegut per a la gran majoria, al sopluig de localitats molt més turístiques com Ribes de Freser o la veïna Bruguera, a la falda del Coll de Jou i el Taga.


Després de deixar Campelles, continuem per la carretera fins a trobar um camí a la dreta on s’ha de deixar el cotxe de seguida, a no ser que es viatgi en una moto de neu... Ens camuflem  d’alpinistes i remuntem una estona en direcció a l’ anomenat Torrent de la Font Roja, on arribem al cap d’uns 45 minuts. Segons la ressenya, aquest torrent d’aigua ara convertit em cascada de gel, té tres llargs d’escalada, però ateses les condicions minvants de fred, només escalarem dos llargs, i el primer el fem sense encordar-nos perquè és molt fácil. Al final, els dos llargs els fem seguits i surten uns 60 metres d’escalada, per moments força precària ja que l’aigua regalima per sota, un senyal no massa bó per l’escalada en gel.



Arribem al final i, per començar la temporada, decidim que no està gens malament. Anudem les dues cordes i rapelem per elles des d’un arbre fins arribar abaix del tot. Feina feta i cap al cotxe sota un cel amenaçador de pluja. Al cap de cinc minuts de pujar el cotxe cau un xàfec de nassos que fa pensar més en la tardor que no pas en l’hivern.  Agafem la collada de Toses i cap a la Cerdanya.


Fitxa de l'escalada en gel a la Cascada de Torrent Roja a PIN.cat

Endinsats ja a la Cerdanya catalana aquí llueix un sol de valent i no hi ha cap rastre  dels núvols. Arribem al poble d’Estana, a sobre de Martinet i sota la vessant nord de la Serra del Cadí. La serra del Cadí és una de les muntanyes de més identitat i renom de Catalunya. La seva vessant nord, abocada al buit en uns centenars de metres, ens ofereix una llarga successió de canals i d’estructures de roca de reconeguda i singular bellesa. Així, aquesta formidable muralla ha estat sovint en el punt de mira de generacions d’escaladors, entre ells el Manel i jo mateix,  que potser ja fa més de quinze anys que la freqüentem...


A Estana  dormirem a Cal Basté, és a dir, a l’antic paller situat junt al galliner. Per tots els interessats en rutes gastronòmiques, Cal Basté, sense dubte, l’heu de posar a l’agenda : situat al bell mig de la Cerdanya, als peus de la vessant nord del camí, diversos camins solquen els boscos que duen tant al Prat del cadí com al Prat d’Aguiló i, després, per refer-se de la ruta cicloturística, res millor que engolir porc senglar cuinat per en Lluís o la seva dona al restaurant Cal Basté, el restaurant del petit poble d’Estana, on només hi viuen unes 16 persones durant tot l’any.



L’endemà ens aixequem amb una fred que se les pela, esmorzem a peu de cotxe i carregats amb la motxil·la plena de material   comencem a pujar al Prat del Cadí. Arribem al cap d’una hora i quart i contemplem el Prat completament nevat. Ens posem els grampons i travessem el bosc, tot girant poc a poc cap a l’est. La quantitat de neu caiguda difilcuta el nostre pas i, tot i que seguim una traça oberta per uns alpinistes del dia d’abans, ens enfonsem i no anem massa ràpids. Finalment, arribem als peus de l’anomenada Roca Punxeta o Pic del Migdia, on es troba el nostre objectiu: la canal de l’Àliga: un corredor encaixonat catalogat com a MD (molt difícil), tot i que la graduació pot variar em funció de la qualitat de la neu i del gel.


L’entrada del corredor ofereix difilcutats de V grau, amb gel una mica justet i, amb amb algunes difilcutats i alguna relliscada per part meva, escalem el primer ressalt i ja hi som a l’interior del corredor pròpiament dit. Aquí dins, la sensació de solitud i d’alpinisme és present com en pocs llocs del prepirineu, amb una vista del prat del Cadí i de la vall més que  espectaculars. Continuem pujant per la canal amb força neu, amb una  pendent no superior als 50º  i arribem al segon ressalt, una rampa inclinada que l’haurem d’escalar en mixte, és a dir, sobre roca-neu-glaç força precari, és a dir, com es pugui.

           





És el Manel qui ataca i, atès que no podem pujar directament per la rampa, ens hem d’encarar per la paret de la dreta i escalar un   V grau  delicat. La sortida del ressalt es fa de pregar i és un petit acte de fé col·locar el peu esquerra de manera que et permeti, finalment, incorporar-te i posar-te definitivament de peu. Superades les difilcutats continuem pujant pel pendent de la canal, ara ja de 55º.  D’aquesta manera  arribem al tercer i darrer ressalt de la canal: un pas de roca de IV+ que, en trobar-se totalment glaçat i en condicions extraordinàriament bones (neu dura-glaç), amb pendents de 75º- 80º, apurem l’escalada sense assegurar-la artificialment i disfrutant del moment. No hi ha per a menys: és el millor moment d’escalada de la canal on un mil·límetre de piolet clavat oferia més seguretat que  els claus de roca que hem trobat posats, i rovellats, em el segon ressalt!!




Continuem cap amunt i com que ja és una mica tard, per evitar posar-nos el frontal abans de temps, decidim franquejar cap a l’oest fins a trobar la canal d’Estana i descendim per aquesta. Després d’haver de muntar diversos ràpels, ens trobem al final del torrent de baixada que ens ha de portar al prat del Cadí. Decidim baixar tota la torrentera em comptes de seguir un altre camí, però el descens és feixuc i esgotador, ens enfonsem fins el genoll més vegades que les desitjades, tot i que seguim una traça oberta... Arribem al Prat del Cadí cap a les 18:00 hores, enganyem la gana i la set, encenem els frontals i cap a Estana. Arribem cap a les 19:00 hores, així que la jornada  ha estat de 12 hores, intenses, esgotadores, però podem esborrar la Canal de l’Àliga del deure, la tenim a la casella de l’haver, i aquest corredor no és un de qualsevol. Aquesta canal és un dels itineraris de més bella factura del Cadí, és una canal encaixonada enmig d’ un ambient sever  no exempt de difilcutat. I de nou, l’artífex d’aquest triomf és el meu company Manel de l’ Hospitalet.


“De la serenitat i la tranquilitat que emergeix de la Cerdanya, contrasta la bellesa abrupta del Cadí, un complement ideal per al goig dels nostres ulls on trobarem tot tipus d’emocions” (Escalades al Cadí, Jaume Matas).


En fí, no em vull enrotllar més. Això és el Cadí, un indret més que recomanable pels amants de l’esport a l’aire lliure, a qualsevol època de l’any i que cadascú s’aventuri per aquests  camins com millor s’ho estimi: en solitud, en parella, en colla, en BTT, però respectant aquest indret ja mític per tantes generacions d’excursionistes!


I, sobre tot, no oblideu passar per Cal Basté, on sentireu històries de muntanyencs i de caçadors, de rescats amb helicòpter divertits alguns, osats d’altres i, també, algun de tràgic; i si teniu sort,  menjareu senglar caçat i cuinat per ells mateixos.



Salut,


Toni Egea


Més informació d'escalada i moltes més activitats a PIN, Persones i Natura.(PIN.cat)

Fotografies d'aquesta escalada en gel a la Serra del Cadí (Picasa) al compte de PIN.cat



Nota "sedentària": aquest Cal Basté l'haurem d'incloure a la nostra gastroguia sedentària (els millors esmorzars/àpats per els que disfruten de l'esport)

Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Hola!

Ens agradaria molt rebre un comentari, encara que no estigui relacionat amb l'últim escrit.

Moltes gràcies!

Equip de Sedentaris.cat