dilluns, 15 de març de 2010

Crònica en primera persona de la Marató de Barcelona

Ampliem el seguiment que estem fent de la Marató de Barcelona amb la crònica del Carles. Aquesta era la seva primera marató i la va fer amb molt bon temps. Enhorabona!

Feia just un any que havia començat a practicar l’atletisme popular, i és que va ser a la Marató del 2009, en que vaig fer de llebre al meu germà els darrers 19 km., que m’havia començat a engrescar aquest tema. Quan va finalitzar aquella cursa vaig pensar que l’any vinent m’agradaria córrer-la a mi, i ara ja em trobava al metro dirigint-me a l’Avinguda Maria Cristina, amb un munt d’altres atletes que s’havien llevat a fer el mateix que jo. L’ambient que es respirava era increïble: gent de totes les parts del món havien vingut a córrer 42.195 mts. a la nostra ciutat.

Trenta minuts abans de l’inici de la cursa havia quedat per trobar-me amb altres tres corredors que coneixia de l’escola i amb els quals ens havíem anat intercanviant mails d’ànims els darrers dies. Ara només quedava entrar al calaix (segons el temps previst) que havíem triat cadascú de nosaltres i esperar el tret de sortida.


La sortida va ser espectacular! La música dels Jocs Olímpics del 92 i una explosió de confetti ens van marcar l’inici de la cursa. Com sempre em passa, els primers km. van ser per avançar gent. Potser això, no em va permetre agafar un ritme constant a l’inici, sinó que havia d’anar fent petites acceleracions que em van fer anar massa ràpid. I dic massa, perquè crec que al final ho vaig acabar pagant... Aproximadament al km. 4 m’esperava la meva llebre ciclista, la qual ja no em va abandonar fins al final de la cursa. Els seus ànims van ser constants!

Com anava dient, els primers kms. vaig sortir molt ràpid, marcant tots els kms. per sota de 4:10 i fins inclús algun per sota de 4:00. Em sentia molt còmode, les cames responien i les sensacions eren molt bones. Cap al km. 13 arribava la primera “ascensió” del recorregut, i és que la pujada per passeig de Gràcia feia una mica de respecte, però, va ser un pur tràmit per després agafar altre cop el pla. A l’arribada a Meridiana m’esperaven un altre parell de llebres (blanques! No n’havia trobat de color!), però van fer molt bé la seva feina i em van permetre passar els kms. de la Meridiana sense que se’m fes molt pesada. Després, baixada per Felip II, tombar a esquerra per la Gran Via i baixar per Rambla Prim.


Arribava a la Diagonal força bé, però aquestes dues rectes interminables havien de marcar el futur de la meva Marató. I així va ser... la pujada encara va anar força bé, però durant els kms. de baixada vaig començar a notar cansament de cames. Per sort durant aquests kms. el meu germà em va tornar el favor de l’any anterior i em va acompanyar uns 8 km. de cursa, la qual cosa va retardar una mica l’aparició del patiment, però cap el 35 el cansament ja s’havia convertit en dolor i cada cop costava més avançar. La velocitat que havia marcat a l’inici (amb puntes superiors als 15,5 km./h) va anar baixant i en els darrers kms. corria a 12,5 km./h. Era impressionant veure com, tot i la voluntat i les ganes de córrer més, les cames no podien seguir les indicacions del cap i bé fos per fatiga muscular o la manca de glucogen, o una combinació de les dues, havien decidit d’anar al ritme que més els hi convenia.


Finalment, però el revolt cap al carrer Sepúlveda feia presagiar ja el final de la cursa i el darrer tram del Paral•lel i l’entrada entre les dues torres de Maria Cristina prou que havien valgut tant de patiment durant els darrers kms.

Per acabar dir que la marató no té res a veure amb la resta de curses que havia fet fins llavors. Res a veure amb els 10.000, ni amb les mitges i és que en cap d’aquestes havia notat la fatiga muscular que vaig tenir en aquesta ocasió. Com una imatge val més que mil paraules, només cal que digui els temps de les meves dues “mitges”: 1:27:12 i 1:35:08, gairebé 8 minuts per sobre la segona que la primera. El temps final, fàcil de calcular! 3:02:20, ben a prop de baixar de les 3:00 hores, la qual cosa hagués estat un somni. Però com que l’experiència és un grau i ara ja en tenim una mica més, aquest somni el deixarem per la propera!!!

Agrair, sobretot, al meu germà que em va acompanyar uns quants kms. tal i com s’havia compromès i tot i que la preparació que havia fet enguany no havia estat la idònia. A veure si l’any vinent la torna a fer sencera! Al Josep M. i al Sergi C. que també em van acompanyar un tros de la Meridiana, a tots aquells que van sortir el carrer per veure’m passar (família i amics) i en especial a la Marta, que va fer la seva Marató particular amb bicicleta i que no va deixar de donar-me ànims en tot moment. Moltes gràcies!

Carles Riera


Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

2 comentaris:

  1. Moltes felicitats Carles,

    Això que et va passar és el més habitual, sobretot (crec) en un primera marató però és igual.

    El que més importa el primer cop és acabar-la i ho vas fer com un campió, igual que tots i totes els que van poder arribar fins al final. I els que ho van intentar també.

    Ferran

    ResponElimina
  2. mare meva 3 hores al debut d'una Marató, que crack!!

    ResponElimina

Hola!

Ens agradaria molt rebre un comentari, encara que no estigui relacionat amb l'últim escrit.

Moltes gràcies!

Equip de Sedentaris.cat