dimarts, 6 de juliol de 2010

Caminada de Resistència Núria - Berga, per Toni Egea

.
Aquest cap de setmana passat se celebrava la XX edició de la Núria-Berga (2010), la reina de la Copa Catalana de Marxes de Resistència (i possiblement una de les més dures d'Espanya): 96 km i 9500m de desnivell acumulat que s'han de fer en menys de 24 hores.

Ens vàrem presentar 370 marxadors al Santuari de Núria, i quan vàrem baixar del cremallera començava a ploure, un presagi del que succeiria al llarg de la marxa. Entre els participants cares conegudes d'altres marxes, converses curtes i un desig: arribar a Berga.

Entre les 15:30 i les 16:00 sortim tots els marxadors, en primer lloc els màquines que la faran corrent i després la resta de mortals que anem a acabar-la.

Passat el primer control a la Font de l'Home Mort s'inicia la pujada al Pas dels Lladres, el punt més alt de la travessa amb 2540 metres, i on hem de salvar 720 m positius. La pujada és dura i encara ho és més perquè comença a ploure i a pedregar, així que hem de fer ús dels impermeables. Arribats al Pas dels Lladres la pluja ha cessat, però hi una boira que no deixa veure res i fa molt de vent i molt de fred. Conforme avancem cap a la collada de Toses el temps millora i va sortint el sol. Passem per prats verds plens de vaques i de cavalls on la gent aprofita per fer-se fotos. Ja creuada la collada de Toses encara hem de baixar més fins arribar a l'estació dels FCG de la Molina (1415m).

Són les nou del vespre, ja no hi ha núvols i en aquest control-avituallament ens donen el sopar. Hem de carregar aigua perquè hem d'anar fins el refugi del Rebost, tot passant pel Coll de Pal (2160m). La pujada és divideix en dos trams, sent el primer molt dret i el segon més sostingut i més llarg. Durant la pujada m'uneixo a una parella que venen des de Castelló i van a bon ritme. Arribats al coll de Pal la parella decideix trotar i jo prefereixo caminar a bon ritme. S'uneix a mi la Quima, una dona d'uns 50 anys que ha quedat despenjada del seu grup. Anem junts fins al refugi del Rebost. M'explica que aquest any participarà a la Ultra Trail del Montblanc, versió curta. Arribats al refugi del Rebost mengem una mica i la Quima es troba de nou al seu grup i em conviden a unir-me a ells. És un grup format per dues dones i tres homes, molt caxondos tots.

La baixada fins el control de Paller de Dalt serà la tònica que marcarà la resta de la travessa: el terra enfangat a causa de la pluja i s'ha de vigilar molt per no relliscar. Tot i això tots fem alguna relliscada i algú acaba per terra. A més, el fet d'estar baixant pel mig d'un bosc frondós ens fa suar de valent. Passem el control del Paller de Dalt i seguim fins el de Rigorèixer. Aquest control de Rigorèixer és important perquè representa la meitat de la travessa i a partir d'aquest punt començarem a restar quilòmetres. Passem el control de Rigorèixer i ens dirigim el següent situat a Can Cerdanyola.

En aquest tram em despenjo uns metres del grup, tinc una crisi de son i de cansament i arribo amb alguns minuts de retràs a Can Cerdanyola. Menjo quelcom i m'avituallo bé d'aigua perquè ara hem d'afrontar una pujada de 645 metres fins el coll de Bauma. Començo a anar una mica tocat de la cama dreta. Com que tinc problemes  amb el genoll esquerra he carregat més l'altra cama i em molesta al voltant del turmell. Per sort la son ja ha desaparegut. Ara només desitjo que es faci de dia ja.

Són gairebé les cinc de la matinada i comença a ploure de nou... Fa un fred que se les pela i nosaltres caminant per aquestes valls. El control de la Bauma  s'ha fet de pregar i ara ja ens dirigim cap al poble de Saldes, tot creuant el bosc del Gresolet.

M'ajunto amb un noi de Barcelona que em diu que fa quinze dies tornava d'escalar el  Manaslu (Himalaia) i que van haver d'abandonar per mal temps. I ja de tornada a Barcelona s'ha apuntat a la travessa. Aquest noi (i d'altres que he vist) va embolicat amb una manta tèrmica per la fred i l'aigua que cau. Quan arribem al poble de Saldes, als peus del Pedraforca, ja ha deixat de ploure.

El control és plé de gent que abandona la marxa: la pluja, el cansament, la fred són ingredients molt desencisadors i tenir un taxi que et porta a Berga donant per finalitzat el patiment és un alicient molt suggerent. Tinc els meus dubtes i la pluja comença de nou. Vaig xop i suat i estic tremolant  de fred. Però és que només  queden 29km per a Berga, així que després d'alguns dubtes més que raonables decideixo continuar la marxa. El noi alpinista  deixa aquí la marxa així que em toca anar sol de nou. M'aixeco i la cama dreta, la tinc molt carregada i a partir d'ara notaré el dolor ja fins el final. L'ignoro i reprenc la marxa.

M'he avituallat bé d'aigua perquè hem de pujar 500 metres i tothom coincideix a dir que són durs i molt drets. En aquestes alçades ja t'és ben igual com sigui la pujada o la baixada, només vols anar consumint metres i tractar d'arribar a Berga. El camí és desesperant, hi ha molt de fang, cau aigua de tant en tant i la pujada fins els controls d'el Portet i la Font de la Bruixa és duríssima per les contants relliscades a causa del fang. Per sort porto els bastons i m'ajuden a no caure en nombroses ocasions. Arribo el control d'el Portet i engoleixo Coca-Cola i grana seca com si no les hagués provat mai. Em refaig de l'esforç i tiro endavant.

Ha deixat de ploure i surt el sol. Per arribar al control de la Font de la Bruixa passem per un GR als peus de la Roca Grau de Ferrús (Serra d'Ensija), un caminet que voreja el peu de la muntanya on la vista de les valls i els boscos és captivadora: no en va estem a la cota 1900 gairebé. Arribo al control de la Font de la Bruixa i menjo quelcom per continuar enganyant la gana.

Només 17km ens separen de Berga. A partir d'ara som un grup heterogeni d'uns 10 marxadors que ja anirem més o menys junts fins al final. El camí ara es torna de nou espectacular perquè ens endinsem en el poble abandonat de Peguera. El paisatge torna a estar decoratt de prats verds, cases abandonades i roques que emergeixen del no res. I ara que hi penso, vaig estar fa tres anys en aquest indret escalant la cresta de Peguera i un somriure es dibuixa en la meva desfigurada cara.

El fang encara és present en el camí i de vegades t'enfonses massa. Poc a poc anem deixant enrere aquest paisatge i anem baixant cap a Espinalbet, el poble on hi ha situat el control 12. Unes noies joves  molt simpàtiques ens donen la benvinguda i per animar-nos ens diuen que el primer marxador ha passat per aquest control a les quatre de la matinada. (on devia estar jo en aquesta  maleïda hora?, em pregunto).

M'acomiado de la joventut i penso en els darrers cinc, sí, només cinc quilòmetres que resten per arribar a Berga. Però en aquesta marxa no regalen res: la pluja comença de nou i encara queda la darrera pujada fins al Santuari de Queralt. Però ara sí que no val a badar i començo a caminar ràpid. Arribo al Santuari de Queralt i ja veig el poble de Berga a sota del santuari. Bé!, crido. I pocs minuts després allò que eren unes gotes de no res esdevenen un xàfec en tota la regla: així la interminable i castigada escala de baixada del santuari  resulta més entretinguda, pensem els tres que sobtadament ens hem ajuntat. Finalment arribem a Berga i hem de travessar gairebé tot el poble per arribar al pavelló on han situat l'arribada. I com no podia ser d'una altra manera, arribem ben xops de nou.  En el pavelló ens rep la gent de l'organització i alguns participants que encara són allà, enmig d'aplaudiments i d'ànims encoratjadors.

Aquest final és el que tots anhelem quan comencem la marxa a Núria. I el millor de tot, la meva família i una amiga m'estan esperant amb la meva filla  Martina de quatre mesos, que no entén res de res, però per si de cas ella riu i gesticula com una boja!!!!


Dades de la marxa:

Distància: 96km
Desnivell de pujada: 4100 metres
Desnivell de baixada: 5400 metres
Cota més alta: 2540 metres
Cota més baixa: 670 metres
Participants: segons l'organització, 370
Arribats: segons l'organització, 235
Abandonaments: 135
El meu temps personal: 23 hores i 51 minuts. Pels pèls!
Pàgina web: www.92km.com

Toni Egea de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

4 comentaris:

  1. Felicitats Toni, per aquest repte superat i per l'excel·lent crònica que comparteixes amb nosaltres. Segur que més d'un "boig" o d'una "boja" de les caminades s'animarà a fer-la gràcies a les teves paraules.

    Ferran de Sedentaris.cat

    ResponElimina
  2. Felicitats!

    Magnífic repte (superat!) i gran crònica. Una història d'esport, superació i un punt d'atreviment excessiu molt propi del caràcter "sedentari".

    Admirable!

    ResponElimina
  3. Hola, gràcies a tots dos i m'alegro que us hagi agradat la crònica. Donada la climatologia, la marxa va resultar pura duresa, però també és pura bellesa... I la relació amb la gent és molt especial també. Vaja, que la recomano molt i molt, per als corredors o els caminadors.

    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  4. felicitats Toni!
    Com sempre és un plaer llegir les teves paraules... i més, fins i tot entren ganes d'acompanyar-te la próxima vegada!

    ResponElimina

Hola!

Ens agradaria molt rebre un comentari, encara que no estigui relacionat amb l'últim escrit.

Moltes gràcies!

Equip de Sedentaris.cat