dilluns, 22 de novembre de 2010

L'Anna a la B/SS (Behobia - San Sebastián) 2010: la crònica


Crònica de la B/SS 2010
(14/11/2010)
Anna F. de Sedentaris.cat

(nota de l'editor: en verd sedentari la part més important de la crònica :-)
Era el mes de Juny quan ens inscribíem i ara, de cop, ja erem de camí a San Sebastian. Durant les més de 5 hores de viatge tens molts moments per pensar "que ràpid passa el temps!". Ara bé, quan arribes allà i et situes al casc antic, els pensaments es concentren en quin bar triar. Pinxo en mà tot es veu d'una altra manera. Hem vingut a córrer, però sobretot, a disfrutar.

La feina de la tarda va ser recollir el dorsal al mític Kursaal, el mateix on fa dos mesos hi va tenir lloc el Festival de Cinema. Primer calia saber el número de dorsal. Sense dubte, era tota una il.lusió veure com els Fos estàvem ben representats: el meu tiet (52 anys), el meu germà i jo. Dorsal en mà vam recollir la samarreta i després, com no, una agradable passejada per la Concha en un dia ben assolellat.

L'organització de la cursa és bona en tots els sentits: durant aquests mesos no hem parat de rebre e-mails comunicant-nos com podríem arribar, on recollir el dorsal, novetats d'enguany i un llarg etc. L'ambient de la cursa es notava pels carrers. De fet, al Bulevard hi havia unes pantalles gegants amb imatges d'altres edicions, anècdotes i de corredors mítics. El que més em va sobtar van ser les imatges dels corredors amb cadira de rodes i l'esforç que havíen d'arribar a fer en els mítics "repechons". Admirable!!



L'Anna ha entrenat per fer aquestes curses... aquí tenim la prova!


De bon matí el cel ja deixava entreveure que no ens donaria treva. Els carrers eren mullats i semblava ser que plouria. Tant bon punt com vam tenir els peus a Behobia, va començar a ploure i ja no va parar... Tot i que els primer corredors sortien a les 11h la meva sortida era a les 11.34h amb el grup 12, l'últim, el del dorsal blanc. Vaig escalfar amb el meu tiet i vaig anar veient cada una de les sortides. En el fons era divertit perquè entrevistaven als corredors i cada una de les sortides tenia un compte enrere i una cançó ben emblemàtica per començar. Així, no em vaig cansar d'escoltar els The Clash, Loquillo, Kortatu, en Bruce i molts més.

I va arribar l'hora, 6 mesos després de fer l'inscripció. Vaig començar a córrer i tenia molt clar que hi havien dos punts claus, els "repechons": dels kilómetres 6 al 8 i del 16 al 17. La gent no s'acabava, des de l'inici animant. Plovia, però això no els hi era un impediment: dins els túnels, coberts amb paraigües o amb bosses de plàstic, impressionant! Cada 2 kms hi havia un punt d'aigua i quan passaves per una població, gairebé et senties olímpic. Córrer així, era un plaer.

Sedentaris.cat a Donosti!

Realment els "repechons" eren durillos, però un cop passat el primer vaig aprofitar per recuperar i pensar que el que venia en els següents 8kms eren baixades i plans o sigui que calia aprofitar. La gent no s'acabava, era impressionants. 20.000 corredors sentint-se animats per aquell sidral on tothom aprofitava per dir la seva: els que animaven la Real, els que tenien iturrinyes i estelades i com no, les mares dels presos. Era sense dubte una festa i un esdeveniment de suficient repercusió per córrer i rehibindicar.

Just arribar al control del km.15 va començar a sonar el mític "I will survive" (una cançó que sempre he sentit més de nit que de dia...). Aquell "At first I was afraid, I was petrified" prenia tot el sentit del món si pensaves en el que estaves fent: corrent sota la pluja emulant a Rocky. Així va ser com va arribar el temut km. 16, el "repechón dels repechons". Una pujada brutal en mig d'una població on a banda i banda no hi havia més que gent cridant "Aupa!!". Tot i que se't passa pel cap parar, la vergonya t'impedeix fer-ho... i així vas passant i arribes al 17 on ja comences a veure Donosti. I mica a mica veus el Kursaal i mica a mica el Bulevard i mica a mica arribes i pares i llavors t'agafa fred i l'únic que et vé de gust és una bona dutxa d'aigua calenta després d'1h i 54m corrents.

El que és curiós de la Behobia és que no només hi ha corredors emblemàtics que fa anys i anys que la fan, sinó que també hi ha supporters incondicionals que sempre hi són i hi seguiran anant. Conversant amb corredors d'altres edicions encara els recorden. És una gran cursa, una gran experiència i tot i que en l'últim kilómetre veig tenir un debat amb mi mateixa sobre si tornar-hi o no... en d'altres edicions no hi fallaré!! 



Anna F. de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

1 comentari:

  1. ei! jo també vaig estar-hi, els pintxos impressionants! la Cursa tb jeje

    L'any que ve hi torno

    Vinga va que vull veure que va fer el Ferran a la Jean Bouin ehehehe

    ResponElimina

Hola!

Ens agradaria molt rebre un comentari, encara que no estigui relacionat amb l'últim escrit.

Moltes gràcies!

Equip de Sedentaris.cat