dilluns, 28 de febrer de 2011

Marxa Nocturna Solidària dels Dos Castells - Palamós - 19/03/2011

En Toni E., un dels més fidels col·laboradors del bloc, ens ha enviat aquest correu (extracte):


Hola nois, us envio un enllaç por si us ve bé de penjar aquesta informació a la web de sedentaris per donar difusió a una marxa nocturna que es fa a Palamós en suport de la TRAILWALKER 2011, promoguda per Intermon-Oxfam.

Dit ... i fet (amb uns dies de demora :-) ...

Marxa Nocturna Solidària Dos Castells

Dissabte 19 de Març a Palamós, nit de lluna plena, els amants del caminar i els seus frontals esteu convocats.


Col·laboració amb el projecte Intermón Oxfam - Trailwalker (fitxa Club Alpí Palamós), una excel·lent iniciativa.

Tota la informació a la web del Club Alpí de Palamós

Felicitats per la iniciativa!
 

Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

diumenge, 20 de febrer de 2011

Mitja de Granollers. Crònica des de les catacombes

Doncs, sí. després d'un any corrent (ja sóc molt lluny, com el del acudit), ha aribat l'hora de mossegar la pols. La mitja de Granollers, ha sigut la primera cursa on m'he vist obligat a retirar-me. Bé, un sedentari mai es retira!! S'aparta a un costat, deixa pasar a companys que van més ràpids, i espera un autocar ple de coixos.


Vaig anar bastant bé, la inmensa recta cap a Les Franqueses, lleugera pujada constant, i un ambient formidable. La Garriga amb tot el poble al carrer, megafonia, música durant el recoregut, tot bé, fins al Km 16, en el que vaig notar un petit dolor sota el bessó esquera, que ràpidament va anar en augment. Lleugera parada per fer-me un petit masatge. Un petit estirament. I començar a coixejar, i evidència que no podia ni caminar ni, evidentment, córrer. Al cap d'un hora i quaranta minuts, s'esvaïa el somni.


En aquest kilòmetre hi havia una noia de l'organització, que em va fer companyia fins que va arribar l'ambulància i l'autocar escombra. Em van donar gel per aplicar a la zona dolorida, i llavors vaig pasar a l'autocar, on ens van donar aigua i un snack. L'ambulància anava just darrera el darrer corredor, i precedint un seguici bastant curiós. Un autocar plé de "coixos", com he dit, més cotxes de l'organització, patrulles de mossos, policia local, TOTS, a 4 Km per hora seguint al darrer corredor, bé, corredor el que es diu coredor, no, més aviat "caminador", que per cert duïa motxilla. L'organització no el va desamparar, encara que superaria les dues hores i mitja de temps estipulat, i el va anar acompanyant. Ell volia acabar. I ho va fer. Amb una mica més de tres hores i 8 minuts. Tot l'autocar anava pendent d'aquest corredor. El cap de l'autocar de tant en tant baixava, anava a parlar amb ell, per veure si es retirava, i ell entossudit que volia acabar, ja tocant les dues de la tarda, i tots seguint-lo, xino xano. 

 
Llavors, al Km 20, va fer una maniobra estranya, va parlar amb els de l'ambulància, fet que es va interpretar des de l'autocar, com una temptativa d'abandonament. Llavors el coixos van començar a cridar: NO, ARA NO, ARA L'ACABES. I tots seguit diuen al conductor de l'autocar, que pari, i anem, l'acompanyarem el darrer quilómetre. Comencen a baixar coixos de l'autocar, gairebé com una pel·lícula del Berlanga, i comencen a donar-li ànims i a coixejar al seu cosat. Jo em vaig quedar, ja que sé que davant una rotura fibrilar, si la forces, l'esgueres més.

L'aribada va ser apoteòsica. Els periodistes gràfics, n'hi havia molts, van començar a disparar les seves cámeres, com si haguessin vist un personatge de la premsa del cor. Aplaudiments, crits i els coixos més contents que unes pasqües. Jo vaig baixar de l'autocar, i també em miraven, i esperaven més de mi, amb el que com vaig poder, vaig córrer per damunt la catifa, i també vaig ser fotografiat.


En fi, aquesta crònica m'ha fet veure la cursa des d'un altre òptica, desconeguda per a molts, afortunadament. Per això ho he volgut compartir. I espero que no us hi trobeu.

Fins la propera, i que les lesions us respectin.

Salut i sabatilles.


Salvador "el President d'Honor" de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris

dijous, 3 de febrer de 2011

Pensant en Granollers...

Diuen que si aquesta és una de les mitges més ràpides, que si s'hi viu un gran ambient, que si s'ha de córrer alguna vegada a la vida, però en el meu cas, no puc evitar tenir la sensació de mal rotllo cada cop que penso en aquesta prova. L'any passat la vaig fer per primera vegada i la veritat és que no em va anar gens bé (aquí podeu llegir la crònica que vaig fer llavors).

Fins i tot va fer plantegés deixar de córrer perquè no tenia ganes de tornar a viure una experiència com aquella.


Però em vaig refer, vaig recuperar els ànims, em vaig posar a entrenar dur i aquí torno a estar, inscrit des de fa mesos i pensant en com ho faré aquest diumenge a Granollers. Al meu cap només hi ha 2 xifres: 1:30 i 4:20. 1h 30min és el repte que m'he fixat de temps que vull fer i 4:20 és el ritme per Km que he de mantenir per poder aconseguir-ho.

Darrerament no he pogut entrenar tant com hagués volgut, però crec que tinc el repte a l'abasat. A més, en la darrera mitja a Castelldefels, tot millorar molt i posar-me en 1:32, em vaig oblidar el xip a casa i per tant el meu temps no està homologat.
 

Serem uns quants els sedentaris que hi anirem i també uns quants amics que la correran. Molta sort a tots ells i a la resta de participants. Fins diumenge, jo seguiré pensant en els meus números, esperant vèncer la meva particular "maledicció" i desitjant poder explicar-vos aviat que el repte ha estat superat.

Fins que no sigui diumenge, seguiré pensant en Granollers...


Toni de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris