dimarts, 9 d’octubre de 2012

V Cursa Lluís Companys

Cinquena edició de la cursa-caminada Lluís Companys, a la que vem assitir l'Iñaki, per primera vegada, i jo, Salvador, per tercera.
 
Aquest any, lleugera variació en el recorregut i en la distància. Ara ja s'artriba als 8 Qms., en un circuit de 4 Qms. i dues entrades a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, que passa per ser l'alicient de la prova, el poder entrar a l'Estadi, sense les aglomeracions d'altres curses, com per ejemple, la del Corte Inglés.
 
Homenatge de Corredors.cat a Teresa Farriol
També hi hà una caminada, que serveix, perque els acompanyants també gaudeixin de l'esport, en la seva modalitat de senderisme. No és una passejada plàcida. Si es fà bé, evidentment. Es puja per corriols fins el cim de Montjuïc, fins divisar el port de Barcelona i es torna a la sortida. La duració de la marxa es d'aproximadament una hora i mitja, i, a bon ritme, es sua la samarreta.
 
Iñaki (el primer "verd" :-)
Per megafonia es va anunciar la participació de Corredors.cat, que faríen una marxa conjunta fins al quilómetre 1, per tal d'homenatjar la seva compamya recentment desaparegura, en la Cavalls de Vent, na Teresa. I que les persones que vulguessin sumar-se a aquest homenatje, ho podíen fer. Em vaig sentir en el deure, com a representat de Sedentaris.cat, de fer-ho. I així va començar la cursa, amb una taca taronja, i un modest punt vert enmig, que era jo. Un honor còrrer en mig dels Corredors.cat, que anaven acompanyats de l'Arcadi i d'en Miquel Pucurull, triple honor per a mí. En arribar al Qm. 1, aplaudiments, i tothom al seu ritme fins a meta.
 
Salvador
L'Iñaki va acabar el 119è, 39è de la seva categoría, en 34' 15". Jo, sortint de la lesió que m'ha tingut en dic sec una messada, el 378è, 66é de la meva categoría amb un temps de 47' 25".
 
Salut i sabatilles, mai millor dit.
 
Salvador
 

Salvador de Sedentaris.cat (el "Presi" :-)
El bloc dels que no volen ser sedentaris
twitter: @sedentariscat
FB: Facebook Sedentari

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Crònica Cavalls del Vent 2012


Aquesta és la crònica d'una retirada (a temps).

La 4ª edició de Cavalls del Vent en format competitiu ha estat marcada per dos fets: la climotologia adversa i la mort d'una corredora.

En el meu cas personal, no era un any que anés amb tot l'entrenament que m'hauria agradat i ja tenia clar que si la cosa anavar per repetir l'experiència del 2010 (quan vaig acabar-la en 23h patint molt) faria una retirada "estratègica" a Prat d'Aguiló. Fins i tot ja tenia organitzada una logística de luxe amb els meus pares que m'haurien esperat al refugi. Així i tot, físicament no em trobava pas malament i els últims entrenaments em feien pensar que potser hi havia una sorpresa positiva.  Abans de seguir deixeu-me dir que penso que per acabar una cursa d'aquestes característiques s'han de tenir tres coses: motivació (part mental), preparació (part física) i equipament (especialment aquest any).

Abans de la sortida ... la foto que em va fer el Xevi
Però les coses no van anar com m'esperava. Ara us ho explico.

El dia abans (divendres) vaig anar a recollir el pitrall i em vaig passar pel briefing. Aquesta cursa està molt ben organitzada. Al briefing van dir que, si les condicions ho requerien, hi havia dos recorreguts alternatius i que, no sabien exactament que passaria. Un recorregut evitava pujar a la Tossa d'Alp El més probable era que, si havien de fer alguna cosa, fos endarrerir unes hores la sortida fins que passés la tempesta si era el cas. Això és el que jo viag entendre.

A la sortida bon ambient envoltat d'amics i al costat del Jesús, el Xevi i el Miquel. També hi havia una colla de Castelldefels però no els vaig veure. La pujada inicial amb calma però amb bon ritme fins a Gresolet on vaig avituallar-me força ràpid. Curiosament en el trajecte de pujada a Gresolet vaig coincidir força estona amb la Núria Burgada (tothom li deia coses del seu fill i li donava ànims). A mi els ànims me'ls van donar una colla d'amics d'Oristà (gràcies!).

Jo anava fent però quan les primeres gotes van caure ja vaig pensar que allò no tenia bona pinta. En sortir anava amb el paravent (Windstopper) i crec que me'l vaig posar i treure 2 o 3 cops. Quan ja plovia molt i el portava posat definitivament vaig ser conscient del greu error de material que havia comés. La jaqueta Gore-Tex estava a Prat d'Aguiló, pensant que no plouria d'aquella manera i jo m'estava mullant molt i el vent, cada cop més fred, acompanyat d'una forta pluja de gotes que et tallaven la cara, feia que les sensacions no fossin gaire bones.

I llavors, quan ja portava més de 3h pujant, vaig sentir senyals de vida enmig dels núvols (o era boira?) i va aparèixer el Niu de l'Àliga. Crec que eren poc més de les 12h15 quan vaig entrar en un lloc que difícilment oblidaré.

Al briefing del dia anterior hi havia molta expectació

En la foscor d'una petita nau que semblava l'antiga arribada d'un telecadira (?) hi havia moltes persones. Jo en arribar, de cop, vaig agafar força fred. Vaig ser conscient que anava molt moll, que no tenia res per canviar-me i sentia com picava amb força la pluja al sostre d'aquella nau. Intentant recuper-me d'alguna manera em vaig treure el paravent i anava en màniga curta per la zona, menjant una mica aquí, bevent una mica allà (caldo fred :-( ... mala cosa!) i, no les tenia totes. 

En aquell moments recordo que al costat meu tenia un noi més fotut que jo, envoltat en una manta tèrmica i que tremolava força. A l'altra banda, uns nois que s'estaven canviant de roba. Ostres! Vaig decidir a última hora no posar una samarreta tècnica de màniga llarga a la motxilla que portava. Com diria un amic: #epicfail :-) . Resum de la situació: fred al cos, res per canviar-se i caldo fred :-(

No sé quan va ser que vaig activar el pla d'emergència particular i vaig enviar SMS a la família que m'havia de venir a veure/recollir a Prat d'Aguiló per dir que em retiraria al Refugi del Serrat i Les Esposes. Quan vaig rebre el OK de que em passarien a recollir pel següent refugi ja em vaig trobar millor (tot un luxe, ho sé :-) però us heu d'imaginar que les mans em tremolaven per poder escriure el missatge. En cap moment vaig passar por o tenir sensacions fotudes però no li desitjo a ningú. Pel que m'han explicat les escenes a Prat d'Aguiló van ser molt més dures, amb metges que et controlaven la temperatura corporal i que no et deixaven continuar (això de la baixada de temperatura va passar a corrredors d'èlit i a corredors populars, que tots som humans, eh!).

Un cop decidit que anava a Serrat de les Esposes havia de sortir d'aquell indret fosc i fred (pel meu estat) i seguir la travessa. Però tenia força fred. I de cop i volta vaig sentir unes paraules màgiques. 

Diàleg:
(de fons es sent com les gotes piquen amb força el sostre d'aquell indret)

Un veu d'una persona a la meva esquena diu: "... llar de foc ..."

Ferran: "què dius d'una llar de foc?" 

Un corredor anunciant el miracle: "Sí, a dins el refugi ..."

Ràpidament, ja havien passat 30 min, vaig anar al refugi i tot va canviar. La llar de foc hi era però no et podies ni acostar :-). Desenes de persones al seu voltant, entrant en calor, secant roba, secant l'ànima, ... En aquest punt em vaig trobar al Xavi (un "dragó" sempre busca l'escalfor :-) i em va dir que estaven fent un grup per tornar a Bagà. Es va acordar fer un "lomoqueso" a la Carretera de les Aigües per posar-nos al dia.

Ja més o menys recuperat, cap a les 13h, 45 minuts més tard d'arribar-hi, vaig marxar del Niu de l'Àliga. El temps fora era força dur (pluja intensa a 2500 m, amb una temperatura baixa i una mica de vent). El tram fins a Serrat de les Esposes va anar bé, un ritme alegre pel meu nivell i vaig correr força pel pla i baixada quan podia. Tot anava com una seda fins que vaig arribar a una baixada enfangada que suposo més d'un/a recordarà. Relliscava com una mala cosa i vaig caure més d'un cop. 

Un dia amb bon temps així es veu el Prat d'Aguiló (al fons).

Quan vaig superar aquest tram, realment molt tècnic pel meu nivell, ja faltava poc i a uns 25 metres abans d'arribar a l'última pujada que et porta al refugi, seguint un corredor que anava ràpid vaig relliscar en una zona d'herba que no representava cap dificultat teòricmanet. Relliscada històrica, pèrdua d'equilibri total i vaig caure d'esquena: els peus enlaire i el cap va picar a terra. Va ser una pinya considerable, no greu, però com que portava els bastons a la motxilla vaig picar amb el cap sobre ells. L'esquena va cruixir per tot arreu. No vaig perdre el coneixement ni res per l'estil però em van ajudar a aixecar-me. La gorra m'havia saltat i tot. 

En aquell moment, un participant més veterà que jo em va dir una paraula que convida a la reflexió: "calma". També em va dir que sort vaig tenir de no caure sobre pedres. En pocs minuts ja vaig arribar al refugi, cap a les 15:45h i en una estona ja estava amb familiars i canviant-me de roba. Vaig veure força persones que es retiraven a Serrat de les Esposes. Un 10 en aquest sentit a l'organització, ho tenien molt ben preparat tot i que jo no vaig fer servir el seu transport.

Serra del Cadí el diumenge pel matí.
Per una banda, em sap greu retirar-me de les proves. He de reconèixer, en aquesta ocasió, que tot i que no estic satisfet per haver-ho fet, en el meu cas la retirada va ser el més prudent. A la xarxa he vist declaracions i cròniques de tot tipus. Jo em quedo amb les sensacions positives de tenir ganes de tornar-hi, més equipat i, si puc, més entrenat.

Personalment, estava prou "sonat" per haver arribat a Prat d'Aguiló ja que al Refugi del Serrat i les Esposes hi vaig arribar en millors condicions que al Niu de l'Àliga. Pero la meva memòria encara recorda la "rasca" que fotia el 2010 quan vaig creuar el Pas de Gosolans de nit. Crec que és una zona força exposada. 99% segur que a Prat d'Aguiló m'hagués retirat. Ara bé, si jo sé que l'any vinent hi ha les mateixes condicions, hi torno. Ara ja us dic que el "minimalisme" se'n pot anar a pastar fang, a mi no m'enxampa un altra edició sense un equipament millor. Ara bé, no us penseu que anava mal equipat, portava un calçat òptim, uns mitjons genials, uns compressors (?), una roba tècnica a les cames i una samarreta igual, un buff, una gorra i un paravent. Així i tot, sense la jaqueta impermeable mala cosa. Sincerament, excepte per la jaqueta, molts corredors i corredores anaven amb el mateix equipament que jo fins a Prat d'Aguiló. Passat aquell punt, ja ho desconec, però jo no hauria seguit sense posar-me nova roba i abrigar-me més.

I crec que ara és moment de tots reflexionar sobre aquesta edició de Cavalls de Vent 2012. Han passat moltes coses. Per poc que pugui escriuré alguna entrada al respecte per donar la meva opinió als organitzadors. Ara hi ha molt "soroll" a la xarxa. Aquí només volia escriure la meva crònica personal.


Lliçons de la Cavalls del Vent 2012: 
  • Confirmat que s'ha de portar paravent sempre (a banda de ser obligatori).
  • Encara que no sigui obligatori, jaqueta impermeable a la motxilla (i sempre si mala previsió).
  • Entrenar sota tot tipus de circumstàncies meteorològiques (amb un mínim de seguretat).
  • No carregar de massa líquid la motxilla.
  • Uns "manguitos" de ciclista haurien anat bé.
  • No cal agafar les ulleres de sol amb aquella previsió.
Estadístiques (amb humor :-):

1. Glops de cervesa a l'avituallament punki del Koala's Team: 2

2. Cul a terra per relliscada de camí al Refugi Serrat de les Esposes: 4 vegades

3. Gots de caldo fred o quasi fred: 6 aprox. (5 a Niu de l'Àliga i 1 a Serrat de les Esposes)

Nota gastronòmica sedentària: al bar de la plaça de Bagà on hi havia l'arribada, al costat de la sucursal del BBVA, triguen tres dies en servir-te però val la pena esperar. Una llesca gegant de pa amb tomàquet amb una botifarra PRO Carbon Elite jajaa (el·laboració pròpia, amb un punt picant). Excel·lent! Deixeu-vos de barretes energètiques, gels i altres substàncies de dubtosa procedència envasades en plàstics.

Ferran de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris
twitter: @sedentariscat
FB: Facebook Sedentari