Carn d’Olla de Núria (Crònica 2010)
.
Aquí teniu la crònica de la IV Clàssica a l’Olla de la Vall de Núria, una de les curses d’alta muntanya (skyrunning) amb més nom per aquesta part del món.
Per qui no ho sàpiga, i segons l’organització (Unió Excursionista de Vic) són uns 21 quilòmetres amb un desnivell positiu i negatiu de 1940 metres, desnivell acumulat de 3880 metres . La cota mínima és de 1967 i la màxima 2913 metres (cim del Puigmal), amb un 72% del recorregut per sobre els 2700 m. Es passen quatre pics de més de 2800 metres i un de més de 2900 metres. No es trepitja ni un sol metre d’asfalt (i es trepitgen moltes pedres 🙂
La crònica de Ferran de Sedentaris.cat
Resum ràpid: vaig arribar, no em vaig fer mal, sense haver d’abandonar ni quedar fora de control. Cursa molt exigent on cal estar fort, entrenat i anar per feina. Per fer l’Olla gaudint de l’entorn, millor deixar-ho per un altre dia. L’endemà i els dies posteriors … cames tocades de valent … només la part de la cuixa, bessons en bona forma.
A aquesta cursa m’hi vaig apuntar com a «preparació» per a la Cavalls del Vent en format cursa organitzada per l’Octubre. No l’havia entrenat específicament i vaig patir de valent. Els «companys» en tenien moltes ganes però jo venia de setmanes seguides de casaments i comiats de solter … i bé, encara que no hagués tingut tots aquests «compromisos» no esportius hauria acabat igual de fet pols.
La cursa, pels que no la conegueu, crec que té una variant respecte a l’Olla de Núria clàssica a nivell excursionista (dubto que per pujar al Puigmal s’hagi de pujar per on va passar la cursa :-).
Bé, al principi sortida ràpida fent un volta als edificis de Núria per estirar el grup i arribar a la pujada en bona posició. Tot i que anava per sobre el meu ritme vaig fer cas al «aficionat» i crec que al inici de la camí que va a Fontalba estava situat entre els 100 i 200 primers. Pujant, pujant, es va fer algun tap, però vist en perspectiva no crec ni que, en la pujada al Puigmal, hagués trigat 5 minuts menys sense taps. Crec que, sense botes de muntanya, mai havia pujat per un lloc tan dret … i tan llarg. No sé la distància, però per arribar al Puigmal vaig fer un quilòmetre vertical en poc més de 1h20. Crec que aquí va estar la clau de la «meva» cursa, en el sentit positiu i negatiu. La part positiva va ser que aquesta pujada a un ritme «fort» pel meu nivell em va permetre no estar massa endarrerit per quedar fora de control, tot i que no anava molt «sobrat» de temps ja que l’organització recomanava no passar en més de 1h30. La part negativa, va ser que ja estava «fet pols» per la resta de la cursa, tot i que encara no ho sabia… 🙂
Un cop passat el Puigmal (i abans d’arribar-hi) feia força vent, no sabria dir si 25km/h o 40 km/h però a mi em va semblar fortet, vaja, que hi havia trams que es notava i força. Ara recordo que, pujant, vaig veure per on havia fet la meva última pujada al Puigmal per Fontalba gràcies a la Duatló d’Alta Muntanya de Queralbs.
Del Puigmal cap a Núria … però encara faltava molt cims i colls per veure (per primer cop): Puigmal del Segre, Finestrelles, Noufonts, Noucreus … i no acabaria la llista si hi sumo els colls. La veritat, quan passava per allà amb un dorsal pensava que era una llàstima fer aquest recorregut sense poder gaudir-lo però, a la vegada, també tenia el pensament de que, gràcies a la cursa, l’havia pogut conèixer per primer cop i que hi podria tornar amb més calma i més ben acompanyat (és a dir, sense gent amb el cor fora de la boca i amb falta d’oxigen evident :-).
Els quilòmetres anaven passant, el sol anava pujant, les cames s’anaven fent pesades i , quan portava una mica més de 2 hores 15 … es va sentir un petard que va tirar l’organització per avisar que el primer ja havia arribat. No ens quedava res encara als «mortals»…
El recorregut es força «trenca-cames», les pujades ja no són tan fortes però els quilòmetres van passant i ja tens ganes d’arribar al final. Per sort els avituallaments estan molt bé i mira que la logística (amb helicòpter imagino) per portar beguda a 2800 o 2900 metres no ha de ser gens fàcil. En una mica menys de 4 hores vaig arribar a l’últim control, on hi havia la Maria i la Lina (gràcies a elles tenim aquestes fotografies). Com que van fer l’esforç de pujar fins allà dalt doncs m’hi vaig quedar uns minuts i … cap avall!
La baixada, va confirmar la meva teoria de que, a major pes del corredor i més hores d’esforç invertides, pitjor tindràs les cuixes els dies posteriors … i no va fallar. Excepte un tram molt dret, la baixada es podia anar fent tot i que no et podies despistar ni un sol moment … jo no sé com baixen els primers (no els vaig veure) però a mi em va costar arribar i, al final de tot, una volta al llac que se la podien estalviar , no? jajaja A l’arribada estava força tocat però em vaig recuperar de sobte quan vaig veure a l’autor del bloc que s’havia d’auto-destruir per la revetlla de Sant Joan (per sort el bloc no va «petar»)… i li vaig dir que havia de continuar. Va ser una «pressió» per no perdre a un membre significat del col·lectiu de blocaires «esportistes» que va tenir com a resposta : «acabes d’arribar?» jajaja M’encanta això de les curses …
Com a reflexió personal dir que, tot i que no sé si objectivament era més dura (crec que sí per la distància i el desnivell), recordo que a la Cursa d’Alta Muntanya de Berga del 2009 vaig acabar força pitjor, amb rampes i tot. Anem millorant…
Bé, sigui com sigui, una cursa de molt nivell on espero tornar-hi algun dia per gaudir de l’esport en un entorn d’alta muntanya, sense necessitat de fer l’Olla de Núria en mode «competició», en mode «excursionista», si us plau. I a tots i totes, no deixeu d’anar a la Vall de Núria, que sempre hi ha alguna cosa a fer, cadascú al seu ritme.
Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris
Nota: hi ha una «Cursa Virtual» 2.0 : El Camí Vell a Vall de Núria, què en penseu?