Una crònica de debutant a Cavalls del Vent
Per sopar a Prat d’Aguiló, el brou de la mare és el millor (rodolí 🙂
Voldria escriure moltes coses per parlar de la meva primera participació a Cavalls del Vent (CV), no sé, les sensacions són diferents al que m’esperava. Diria que millors i tot. Bé , en primer lloc voldria dir que la CV del Salomonon Nature Trails es defineix com una «carrera» en el seu reglament, també com un «repte esportiu i de superació personal». Res de caminada de resistència, ni de travessa d’alta muntanya, ni cosa similar… una carrera.
Això fa que quasi tothom arribi a la sortida pensant en quan temps trigarà en acabar-la i no en acabar-la i ja està, siguin 10, 15, 20 o 23 hores. No és aquest un fet a criticar però sí a considerar, ja que realment et trobes davant d’una contrarellotge a peu per la muntanya amb un límit de 24 hores.
La meva experiència en aquestes distàncies es redueix a la Matagalls-Montserrat (MM) i, la veritat, es difícil no comparar totes dues proves. Al final he arribat a la conclusió que són «incomparables» en tots els sentits. Una sort poder tenir aquestes curses/travesses al costat de casa i aptes per tots els «sedentaris» amb una preparació específica.
Les dades de la CV:
– Distància: 84,59 quilòmetres
– Desnivell positiu: 6098 metres
– Desnivell acumulat: 12180 metres
Les dades «sedentàries»:
– Llesques de pa amb tomàquet: una dotzena com a mínim
– Litres d’aigua o altres líquids (sense alcohol): difícil de calcular, jo diria que com a mínim 5 litres
– A valorar molt positivament la presència als controls (no a tots) de: caldo aneto, formatge i fuet 🙂
El meu recorregut:
Sortida de Bagà tots feliços i contents. Hem estirat poc i no estic gaire nerviós, però ben aviat a pujar … en pocs minuts (potser 15 o així) es fa un tap espectacular en uns corriols que es la principal crítica que tinc a l’organització. Crec que ens va fer perdre 15 o 30 minuts els «taps» fins al primer Refugi. Arribada al R.Rebost, suats i bé.
Seguim cap al Niu de l’Àliga, puja i puja, el paisatge m’encanta. Era una zona força desconeguda per a mi i penso que hi hauré de tornar amb més calma. Quan s’arriba força amunt les vistes són espectaculars i al R.Niu de l’Àliga fa una mica de vent (una mica de caldo Aneto i quatre coses més, als peus diria que em poso un Compeed o una crema ja que vindrà baixada).
El trajecte del Niu de l’Àliga al Serrat de les Esposes es dur, com tot vaja, de tres hores bones. Els records no són gaire clars. Sé que arribo al Serrat de les Esposes amb força gana però no menjo massa. Sort de tot el nostre «equip» de suport (Núria,Bruna,Gemma,Roc,Maria i Laia :-). Un cop fet el «dinar» a pujar una mica més i després de la primera pujada … sorpresa! Un noi molt prim i vestit de vermell, caminant coix cap a mi … penso no serà … doncs sí, era en Kilian Jornet que es retirava. Li intento dir alguna cosa i el primer que fa es donar-me la mà com si fossim «colegues», li dono ànims (no li calen) i ell em diu alguna cosa, també li dic que mengi més que està molt prim 🙂
En poc temps arribo al Refugi de Cortals (suposo que en 1hora) i gran sorpresa: pa amb tomàquet i fuet (molt bé, molt bé!!!). Aquí, com a bon «sedentari», carrego el meu cos d’energia fins que una noia del control em diu «encara estàs aquí?». No em fan fora però quasi. Un noi de l’organització (un 10) ens va donar molts consells i va dir: «fins a Prat d’Aguiló només hi ha 10 quilòmetres però son d’alta muntanya i trigareu 3 hores». Eren les 6 de la tarda i portava 8 hores caminant.
Camí de Prat d’Aguiló ja em poso el paravent quan arribo a dalt d’un coll tot emboirat on l’aire fa que la sensació de fred sigui considerable. En algun punt indeterminat (ho hauria de mirar) tinc les millors vistes de tot el recorregut amb la posta de sol. La Serra del Moixeró i la Serra del Cadí es troben i el paisatge m’encanta. Ben aviat es farà fosc i tothom aprofita per no encendre el frontal fins l’últim moment. Una mica abans de les 9 arribo al Refugi de Prat d’Aguiló, nit total i força airet, però tinc família que m’espera i m’acull de la millor manera. Aquí vaig estar 30 minuts parat, potser massa, però també vaig pensar que el temps era relatiu i que valia la pena per carregar energies de tot tipus (físiques i mentals) de cara a la nit.
Pugem a Pas de Gosolans, quin aire i quin fred de pujada, per sort amb un noi que feia muntanya (em va dir que era de Terrassa) amb qui vaig coincidir fins al Lluis Estasen. Nit total, no veig res i sort de la conversa perquè els genolls ja no en deixaven còrrer i vaig fer tot el tram caminant excepte un o dos quilòmetres finals de «trote» per arribar cap a les 12 al Refugi on m’espera la millor companyia.
La resta fins al final no té gaire història, caminar i caminar fins no parar: R.Gresolet, Ermita de Sant Martí, els Empedrats, R. Sant Jordi i un camí llarg, llarg, de 3 hores del St.Jordi fins a Bagà a les 9 del matí tocades amb una gran satisfacció per haver acabat la Cavalls del Vent.
Actualització (aquest final no m’agradava i he decidit fer una versió més llarga):
Del Refugi de Gresolet vaig sortir avisat de que hi havia 3 quilòmetres de baixada molt complicada, coneguda com la «baixada dels arbres» ja que t’hi podies o havies d’agafar per no relliscar més del compte i caure de morros amb uns pendents brutals. Per sort vaig fer una gran part del tram, el més dur i tècnic, acompanyat d’un parell de «veterans» que coneixien el recorregut (jo no) i la cosa va anar força bé, unes quantes «culades» i res greu, en poc més d’una hora vaig arribar al Refugi del Gresolet.
Del R. de Gresolet a l’Ermita de Sant Martí ara mateix no recordo res, curiós … ja portava unes 18 hores caminant… ufff! Recordo, perfectament, el tram principal fins arribar al Refugi de Sant Jordi conegut com «els Empedrats». Jo sabia que si no vigilava em mullaria els peus, ja que s’ha de travessar un rierol com mitja dotzena de vegades i quan, no estàs vigilant de ficar els peus a l’aigua resulta que hi ha unes pujades més que serioses. En aquest moments, quan portava 20 hores caminant, pensava que per quin motiu sempre era tot puja i baixa en aquesta «cursa», no podíem anar del Gresolet a Bagà directe? Quina tortura! Bé, sigui com sigui, en algun moment indeterminat, quan ja quasi eren les 6 de la matinada vaig sentir un soroll mecànic (el motor de combustió) i, com una aparició màgica, Sant Jordi davant meu. Quina felicitat! Aquí ja sabia que arribaria i acabaria la Cavalls del Vent en menys de 24 hores. El que quedava era l’únic tram que havia fet unes setmanes abans.
Al refugi de Sant Jordi em vaig relaxar una mica, una noia d’assistència em va posar unes cremes (això va estar molt bé :-), vaig entrar un moment a veure el foc, vaig posar a parir els del control per no tenir cervesa i butifarrada per esmorzar (que prengui nota l’organització, l’últim avituallament ha de ser especial, home!). I bé, endavant cap a Bagà* que ja eren les 6:20 aprox.
Del R.Sant Jordi fins a l’arribada quasi tot és baixada. Recordo que vaig apagar el frontal pujant el Coll d’Escriu i en arribar a dalt ja de dia (7:20 aprox) vaig treure’m el paravent. Mentre ho vaig fer van aparèixer un parell de bascos que renegaven de totes les pujades («esto es durísimo» :-). I res, el que queda és baixada i patiment, pel genoll que grinyolava per totes bandes … 2 hores de «propina» per arribar fins a Bagà. Una mica avorrit però segur del meu triomf particular.
En arribar sessió de fotografies i alegria compartida. El «graciós» del «speaker» que em diu si havia passat tota la nit dormint … que simpàtic! Va ser un moment molt especial l’arribada, amb petó inclòs. Només em faltava el cava i el ram de flors 🙂
Be dir que va ser molt dur (pel nivell que jo tinc, que és de «sedentari») però va valer molt la pena. Crec que vaig patir més a la primera marató o a la primera Matagalls-Montserrat i és que l’experiència serveix per alguna cosa (i les cames ho saben).
Ferran de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris
* Sembla que hi tinc uns avantpassats a Bagà relacionats amb una branca mallorquina de la meva família. Es una història molt llarga que algun dia hauré d’investigar…