El divendres passat 24 de juliol, per la tarda, vàrem marxar cap a Benasc (pirineu d’Osca) per acometre aquesta escalada d’envergadura i durada considerables. Vàrem arribar amb cert retard al lloc de dormir, així que cap les 23:30 ens posàvem a dins del sac, tot vivaquejant al costat de la parada de l’autobús (Llanos del Hospital). Nit estrellada… menys on voliem dormir nosaltres: l’únic núvol del món mundial pirinenc és a sobre nostre, així que hem de buscar un lloc alternatiu per passar la nit. Finalment el trobem i cap a les 00:00 hores ens posem a dormir.
A les 04:15 hores sona el despertador i de mala gana ens aixequem i ens dirigim a l’autobús. El primer bus va ben plé i hem d’esperar el segon. Finalment, ens posem a caminar a les 06:15 al Pla de Besurta (1.900 metres) en direcció a la vall de Barrancs. El dia ens regala una sortida de sol que comença a il·luminar els pics que haurem d’escalar més tard. Poc a poc anem remuntant la vall, entre caòtics blocs de granet que hem de sortejar com podem. A 2.600 metres aprox. agafem aigua de les darreres torrenteres d’aigua que baixen de dalt i carreguem una bona quantitat d’aigua per tota l’activitat del dia i, potser, de l’endemà. Així doncs, el pes de la nostra motxil·la augmenta uns 3 quilos com a mínim, a part de tot el que carreguem.
Arribats al coll de Salenques (2.807 metres, 4h:30) contemplem la vall que du aquest nom i que puja des de la boca sud del túnel de Viella. Ens posem els arnesos i comencem a crestejar tots tres. Quan comencen les difilcutats ens encordem (escalada de la Torre de Salenques i els dos ressalts posteriors, tot per sobre dels 3.100 metres) i són el Joan i el Manel, els meus pares alpinístics dels darrers temps, els que ataquen aquestes imponents parets. Anem xino-xano, tot fent fotos del lloc, de l’escalada i, a més, el temps acompanya ja que no fa gaire calor (jo em poso crema ISDIN EXTREM, però no evito acabar amb els braços i la cara escalivats com un pebrot verrmell).
Després del darrer ressalt o gendarme, hauríem de coronar el cim del Margalida, però no trobem el camí o la manera fàcil d’arribar-hi per la vessant de Salenques (sembla ser que hi havia un “sistema de plataformes que et deixa en el mateix cim…”), així que comencem a crestejar i escalar gendarmes un darrera de l’altre, tot consumint les hores del dia i les nostres forces. En un moment determinat ens sembla poder arribar bé el cim del Margalida (3.212 metres), però és un miratge. Continuem escalant i sentint el muntanyisme en les nostres carns: pes a l’esquena, escalades i franquejos inacabables i la nit que cau sobre nosaltres sense haver coronat el Margalida, tot i que el tenim davant nostre.
Finalment, en el darrer llarg d’escalada i amb el frontal al cap decidim fer nit en una “balconada” que no és més que un caos de blocs de pedra recolzats en d’altres pedres més petites i sobre un precipici d’allò més divertit. Passem la nit com podem, amb ratxes de vent ensordidores i l’únic que no passa fred és en Joan, que ha tingut ganes i temps de procurar-se un escut de pedres per protegir-se del vent. El Manel i jo dormim amb el casc posat i jo, a més a més, lligat amb la corda a un bloc de pedra (no me’n refio del tot del meu “llit”).
L’endemà pel matí, amb el cos encara adormit i fred, cap a les 07: 00 hores ens posem en marxa. Escalem i franquegem a la vessant de Salenques i, al cap de cinc minuts, sorpresa!, trobem una zona per a vivaquejar de pel·lícula. Tots tres mirem d’obviar els comentaris obvis (que evidentment no obviem) i enfilem per una mena de xemeneia els darrers metres d’escalada que, ara sí, finalment ens deixa al cim del Margalida. Mirem el tram de cresta que falta per arribar a l’Aneto i decidim, consensuadament, baixar a buscar el cotxe. Desgrimpem un tall de la muntanya i fem un ràpel de 60 metres que ens deixa en la glacera del Margalida i, des d’aquí, enfilem cap als ibons de Llosás i el Pont de Coronas. I com que som més xul·los que ningú, decidim no esperar l’autobús que et baixa al Pla de Senarta i caminem sota un sol de justícia els 7 o 8 km que hi ha fins el pla, on arribem cap a les 16:00 hores (a la mateixa hora que l’autobús que baixava…)
PD: No vull deixar d’agrair el Joan i el Manel el seu ajut i consell en aquesta cresta, perquè els seus coneixements alpinístics i tècnics superen amb escreix els meus. Així que nois, sou uns cracs!!!
Toni Egea
Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris
