El passat diumenge 24 de gener es va córrer la Cursa de Sant Antoni. El Martí hi va participar i ens ha volgut enviar la seva crònica. Ara s’està preparant per la mitja marató de Barcelona. Ànims crack i moltes gràcies per la teva aportació.
Diumenge al matí, 7:30, sona el despertador. Molta son però avui toca fer la cursa de Sant Antoni, la del meu barri. Són 10 quilòmetres i la sortida és a un carrer de casa meva així que no hi podia faltar. Aquella setmana només havia entrenat un dia, les inclemències meteorològiques havien fet estralls en el meu turmell operat i no em sentia gaire confiat. Amb baixar de 45’ em conformava. El meu germà Roger també venia a la cursa i la competició fraternal sempre és un alicient.
.jpg)
Després de llevar-me, cereals integrals amb llet, suc de 2 taronges i una llimona i un kiwi i tornada al llit. Sí sí, 50 minutets més de son i a llevar-se de nou. No crec que sigui una manera gaire ortodoxa de preparar una cursa però en aquell moment el cos m’ho demanava i és important fer-li cas al cos de tant en tant.
Després del segon despertar, malles, wambes, samarreta de la cursa i cap al carrer a escalfar una mica. Després d’unes breus curses i uns estiraments estava preparat per començar. No feia molt de fred i tenia bones sensacions. Hi havia moltíssima gent i com sempre no havia estat atent per agafar un bon lloc a la sortida de manera que tant jo com el meu germà vam sortir des de força enrere.
.jpg)
El primer quilòmetre és molt incòmode, pràcticament no es pot córrer i es tracta d’anar esquivant gent rebent el menor número de cops possible. No és fàcil i no puc evitar pensar que estic perdent segons. El turmell funciona de meravella així que començo a pensar que si puc obrir-me camí encara podré fer una bona cursa. A partir del segon quilòmetre puc començar a apretar i la recta de la Gran Via és molt propícia per agafar velocitat. Començo a notar unes petites punxades a l’abdomen. Durant el tercer quilòmetre necessito afluixar una mica el ritme.
Després d’uns tres primers quilòmetres dubitatius començo a agafar ritme, aixecant bé els genolls, gambades llarges i impulsant-me fort amb els braços. Cal dir que jo no porto rellotge quan corro de manera que funciono per sensacions. Segueixo a bon ritme i al voltant del quilòmetre 5 veig el meu germà i l’avanço, una injecció de moral per a mi i faig un canvi de ritme. Sé que només queden 5 quilòmetres i vaig a donar-ho tot. Les cames van soles, la ment està en blanc, em sento bé i res em para. Cap al quilòmetre 8 la pujada del Paral•lel acaba amb molts corredors que punxen estrepitosament però justament en aquest moment dono el millor de mi i avanço moltíssimes posicions.
Finalment acabo veient el cartell de 200 metres i faig un últim esforç, el rellotge de l’arribada marca 44:39. En aquell moment penso que no és mal temps perquè vaig trigar força a poder sortir així que el temps real ha de ser força inferior. Ens donen mitja taronja, Aquarius, aigua i una magnífica aigua de Moritz. Em sento bé però encara m’han quedat forces, sempre em quedo amb la sensació de que podria haver donat més.
Després d’uns bons estiraments, dutxa, segon esmorzar, dinar i migdiada, em connecto per veure el meu temps real, 42:10. He rebaixat en un segon la meva millor marca. Estic content perquè no havia arribat a la cursa en bon moment i estava poc entrenat. Fixant-me en els temps veig que li he pogut treure dos minuts al meu germà (que va fer un gran paper si considerem que no pot entrenar gaire) i que els primers 5 quilòmetres els vaig fer en 24:28. Això vol dir que els segons 5 quilòmetres van ser en 17:42. Cal doncs millorar en la sortida i començar més fort. Hi ha molt marge de millora encara.
Feta l’anàlisi del resultat, ara mateix em plantejo acostar-me als 40 i ho intentaré a la Cursa de Bombers, encara queden molts mesos així que tinc temps d’entrenar fort per aconseguir-ho. També tinc moltes ganes de fer la meva primera mitja marató, potser la Mitja de Barcelona. Molta sort a tots amb els vostres objectius i no deixeu de córrer!
Salut
Martí
Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris