.
La ciutat que mai dorm es desperta poc a poc. Portem unes 12 hores a la ciutat, i, tot i que per alguns no és la primera vegada, sempre arribes amb la sensació de no ser ningú en aquest gran plató de pel·lícula, Nova York.
A les 7 ja érem 4 que esperàvem al vestíbul de l’hotel per tenir una de les experiències més emocionants de les vacances de setmana santa, anar a còrrer per Central Park. Sense parlar-nos-ho cadascú havia portat el seu equip de córrer (amb la corresponent samarreta de «cursa popular», como no, la meva era la de St Antoni 2010!) i ens motivava molt sortir a menjar-nos la gran poma. Comencem a córrer només creuar la porta de l’hotel, just al costat de la catedral St Patrick’s, i pugem per la cinquena avinguda mentre els grans gratacels ja s’omplen de treballadors amb els grans vasos de cafè. Agafem la sisena Avinguda, que és més tranquil·la, i arribem al Central Park, el pulmó de la ciutat!
Quan hi arribes i veus l’ambient que hi ha, de gent fent esport, t’agafa una pujada d’adrenalina i «bon rotllo» tremendo. De fet, és semblant a la que tens quan arribes a una cursa de Bombers o dels Nassos, multitud de gent que no coneixes i que per uns instants tots teniu un punt en comú, que és el «jogging». Una de les coses curioses és la fauna que corre per NYC. Ens podem trobar des del típic corredor preparat, fins a grups de dones amb els cotxets de nens i el personal trainer, llatí a ser possible, passant per gent de qualsevol edat, raça o condició. De fet, si vens a Manhattan podràs disfrutar d’una bona carrera per el Central Park amb Robert de Niro, Ben Affleck o Madonna, entre altres. I aquesta és sols una de les moltes raons per les que la fan una de les rutes més especials dels món.
Per primera vegada des que vam arribar a la ciutat observes com el sol es va apropant entre mig dels gratacels, mentre nosaltres ja portem uns 15 minuts de “subidón”, ara sense semàfors, corrent a un ritme d’unes 160 ppm, i amb l’esperança que tots aguantarem el mateix ritme durant tot el trajecte. És una delícia per que no és ni pla ni recte. Els camins pugen i baixen, bordegen llacs, turons, i passen per túnels sota altres camins o carrers. Des de la 59 fins la 110, i entre la Cinquena Avinugda i la Vuitena (Central Park West), s’extén aquest rectangle de vegetació, que va sorgir davant el gran augment de població que la ciutat havia experimentat a principis del segle XIX i la falta de lloc d’esbarjo. Medeix 4 km de llarg i 800 m d’amplada, i té una superfície de 34 hectàrees en les que hi ha plantats 26.000 arbres i on conviuen 275 espècies d’aus. Pel mig el creuen una sèrie d’Avingudes restringides per la circulació de vehicles amb motor durant els caps de setmana i algunes hores del dia.
La ruta en principi no la teníem massa clara però sabíem que per fer uns 10 km havíem de pujar fins al gran llac (Jaqueline Kennedy Onassis Reservoir) que a l’ocupar una quarta part de la superfície dels parc és un dels espais més coneguts. Ja en portàvem uns 4 km quan vam arribar en aquest punt, el dia era plujós, i a l’arribar en aquest perímetre, pel West Side, el terra estava molt fangós així que havíem de vigilar per no patir una relliscada. Suposo que en els dies calurosos deu ser una passada per la frescor que dona el volum d’aigua del llac, però aquell dia el que realment necessitàvem era una jaqueta que ens protegís del fred i el vent!
Començàvem a donar la volta al Parc veient els gratacels de fons emboirats pel mal dia i sense adonar-nos havíem passat de pujar la zona Oest (West Side) a baixar la Est (East Side). Un dels nostres comença a estar fatigat, per falta de preparació al no haver-se preparat a les classes d’entrenament dels Sedentaris, així que dividim el grup en dos. Jo i el Monxos quedem anem primers i passem per davant del Guggenheim Museum, que encara no havia obert les seves portes. Continuem baixant i en pocs minuts passem per darrere el Metropolitan Museum, vorejant també l’Obelisc que es troba al parc i forma part del museu. I segons anem arribant a una de les sortides del parc sembla que anem trobant més persones fent el seu jogging matinal, alguns més grans que altres, però en aquell moment la majoria eren universitaris. Quin bon rotllo de sensació! A la carretera de les Aigües et creues amb gent, però és que aquí un matí qualsevol n’hi ha centenars!!!
Els gratacels tornen a estar més a prop, i a pocs metres del famós hotel Plaza passem per davant del Wollman Rink, que és la pista de patinatge que es converteix sobre gel entre l’Octubre i l’Abril. A les 7:35 encara no havien obert les portes, però diuen que per nadal aquell espai és màgic!Ja sortim del Parc per la Grand Army Plaza, d’estil europeu i inspirada en la Concorde de Paris. De fet, aquesta és l’entrada més utilitzada del Central Parc, i el lloc on podríem llogar un cotxe de cavalls per passejar-hi, però no ho fem. Continuem corrent i passem per davant d’un grup de curiosos que des del carrer segueixen el programa matutí de la cadena de Televisió CBS, en el General Motors Building. En el mateix edifici hi ha una de les botigues de joguets més famoses del món, coneguda per la pel·lícula Big Big Big (protagonitzada per Tom Hanks), i davant hi ha la famosa Apple Store. És a partir d’aquest moment on tot passa molt ràpid! En els propers 5 minuts rebem molta informació, flashos curiosos fins arribar l’hotel, d’imatges que només poden passar a la capital del món! Així que continuem baixant per la cinquena i veiem que Abercrombie tampoc està oberta però ja hi ha cua al carrer per visitar la botiga. Chanel, Tiffany’s, Louis Vuitton, Gucci (Trump Tower), fins arribar un altre cop a la Catedral, on girem a l’esquerra i entrem suats a l’hotel. Ens queden 13 minuts per dutxar-nos abans de l’esmorzar!
Quina experiència! Ja ens hem tret el «gusanillo» d’avui! Demà repetim, no? A la mateixa hora? Fins demà!
Mapa de l’entrenament a Wikiloc.
Albert de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris