la «cursa» (Corte Inglés 2010) – Crònica del Manel
.
Són les 23h de la nit; demà hi ha cursa; m’hauria d’anar al llit; aquest cop ho aconsegueixo; no com d’altres; sona el despertador; les 7h del dematí; ¿no era diumenge avui?; ah!m, sí, la cursa; al del Corte Inglés; la veritat em fa il·lusió; no n’he fet tantes aquest any; llàstima que s’hagi de matinar; les 7h50; Iñaki a la porta de casa; amb el seva monovolum; aquest cop ple fins als topes; Ivonne, la meva xicota, Eli, la dona d’Iñaki i Conchi, la mare d’Iñaki; una cursa popular; tot i que potser el terme més adient seria familiar; arribem al tren; allà ens trobem amb dos sedentaris més; el Willy i la Marta; el que deia, una cursa familiar; el germà de l’Iñaki i a la seva xicota; Salvador no hi és; no aquest cop; pregunto a l’Iñaki per la resta de sedentaris; em diu que s’han rajat; que ells no corren amb tanta gent; el Ferran crec que de boda o bateig; no importa; potser sí tenen raó; però tan se val; es tracta de fer els 10 kms. de rigor; aquest cop no aniré a fer marca; sols acabar; i córrer confortable; sentir-me a gust.
Arribem a Passeig de Gràcia; allà tota la gentada; arriba l’Anna, aquella sedentària que acostuma a fer 1h; la veritat és de les que casi mai no falla; com l’Iñaki; ell sí que és un campió; sempre troba una cursa aquí o allà; comença la cursa; l’Iñaki es fica entre la gent i desapareix; el Willy i jo sortim més relaxats però al poc ens perdem; la resta han decidit fer la cursa caminant; al km.2 l’Iñaki ja ha tret casi un minut a la resta de competidors; espero que no ho acabi pagant; la pujada a Montjuich passa factura; al km. 4 l’enganxo; a l’avituallament; com sempre no paro; així li trec uns segons al crono; al final serviran per maquillar la meva marca; la pujada es fa dura; en més d’una ocasió penso en parar i caminar una estona; però no puc fer-ho; millor reduir el ritme; entro a l’estadi; el més dur ja ha passat; ja sols queda la meitat de la cursa i una part és de baixada; sortim de l’estadi; una altra pujada; no pot ser; no tinc forces; torno a pensar en parar; però aquest cop tampoc no ho faig; no vull haver d’explicar que he parat; aconsegueixo superar aquest darrer obstacle sense haver de parar; imagino l’Iñaki em deu estar trepitjant els talons; però no importa; aquest cop no he vingut a competir; tant debò m’enganxi i acabem la cursa junts; comencen les baixades; entre dos i tres kms; serveixen per a recurerar l’alè; un cop abaix de Montjuich veig el ròtul de 9 kms; ja sols queden dos; i són en pla; però no puc augmentar el ritme; així doncs intentaré al menys no afluixar; no guanyar temps però tampoc no perdre; arribo a Pelayo; ja no puc més i encara deu quedar mig km.; no afluixis; ho has fet molt bé; ets un valent; ja tot val la pena; els entrenaments; la pujada a Monjuich; el despertador a les 7h del dematí; val la pena; estic molt content; cansat però content; ja sols queden uns metres; esgarrem uns segons al rellotge; creuo la línia de meta; ho he aconseguit; 53:30; no està mal;
Arriba l’Iñaki; ha fet uns 56:30 minuts; no ha tingut bones sensacions; poc després arriba el Willy; ha fet 59:45; estic content per ell; fa sols uns mesos era un atleta a la deriva; i ara torna a ser aquell gran corredor de no fa pas tant; i encara té marge de millora; els caminants no arriben; encara trigaran; mentre els esperem fem unes cokes asseguts en un banc a la Plaça Catalunya; el dia és esplèndid; un magnífic dia de primavera; és genial; són les 10 del dematí, estic prenent una coke sota el sol de primavera d’una de les millors ciutats del món; molta gent pagaria per estar a on nosaltres estem ara; truquem als caminats; encara perduts per Montjuich; passen les 2h30 que l’organització donava com a màxim; la nostra família encara camina; per l’Eixample ara; els rebem a la seva arribada; arriben rient; han gaudit de la caminada; s’han explicat les vides; han disposat de temps per a fer-ho; molts dels caminants s’iniciaven en aquesta cursa; per les seves cares sembla que aquesta no serà la darrera; el proper diumenge hi ha una caminada solidària a Castelldefels; pel passeig de la platja; el marc tornarà a ser incomparable; repetirem; segur
Manel de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris