.
LA MEVA PRIMERA CURSA (AMB XIP)
Molt bones sedentaris; en primer lloc, permeteu-me que em presenti. Em dic Sergi, tinc 31 anys i sóc de Canet de Mar. Des de petit, no tenia ni deu anys, que ja jugava a bàsquet. Imagino que condicionat per la meva alçada (1,95m), sempre m’ha agradat això de posar la pilota dins la cistella i, suposo, que aquest deu ser el motiu pel qual a dia d’avui encara hi segueixo jugant, tot i que ja en categories més modestes. De fet, anar a córrer mai m’havia cridat l’atenció, només corria per estar en forma pel bàsquet. En quan a les curses, una breu experiència: fa dos anys, a la multitudinària cursa del Corte Inglés i l’any passat a una cursa popular a Arenys de Mar.
Dit això, no us atabalo més i anem per la cursa. Tot va començar arran d’una conxorxa entre la meva dona i un bon amic, com és en Ferran, que amb l’ajuda d’un tal Iñaqui (encara no ens coneixíem) em varen inscriure a la Canet Race que es celebrava el dia 2 de maig. Imagineu-vos la cara de badoc que se li queda a un, quan un divendres al vespre, arrossegant el cansament de tota la setmana, està relaxadament segut al sofà i rep un sms d’un mòbil desconegut dient-li que estava inscrit a la cursa en qüestió.
Arribat el diumenge al matí, em vaig presentar al punt de sortida de la cursa a recollir el meu dorsal. I quina va ser la meva sorpresa al trobar un ambient espectacular: tot ple de gent, uns escalfant, altres senzillament xerrant i fent brometes, speaker, musiqueta. La qüestió és que aquesta mitja hora abans de la sortida em va recordar als escalfaments que feia abans de començar un partit de bàsquet: tots els companys motivats per començar, fent la roda, música, etc. No sé com ni perquè però era com si les cames tinguessin ganes de córrer.
Vam començar la cursa i la cosa va anar més bé del que m’esperava. El recorregut eren 10 kms, amb dues voltes de 5 kms. La primera la vaig fer acompanyat d’en Ferran i la vaig acabar amb 24:05m; la segona, ja la vaig fer sol i no perquè en Ferran no pogués aguantar el meu ritme, va ser molt dura, en especial amb les rampes de l’inici de la segona volta. Pensava que no aguantaria, em feia mal tot i m’anava repetint que preferia mil vegades l’apostoflant món del bàsquet. Finalment, fins i tot em van quedar forces per fer una última apretada abans d’arribar a meta. La veritat és que vaig acabar exhaust, rebentat, fet pols però vaig arribar que al cap i a la fi és el compte, i amb un temps, considero que prou correcte de 49:00m.
El millor de tot la satisfacció que sent un mateix a l’haver acabat.
En fi, espero no haver-vos avorrit molt amb el relat però en Ferran em va suplicar que el fes per donar una mica de vida al vostre blog.
Una abraçada sedentaris!
Sergi
Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris