De vegades miro de pensar què m’ha dut a practicar aquest esport. D’on em ve aquesta afició per córrer?
Em vaig passar dels 11 als 32 anys jugant a bàsquet en lligues de la Federació Catalana. No vaig estar en les categories més altes, però sí que teniem un nivell competitiu i vaig viure algun ascens de categoria, algun descens i fins i tot un subcampionat de Barcelona.
Mai m’havia plantejat dedicar-me a córrer. Mai? Bé, l’altre dia vaig recuperar per casa un trofeu. Una copa que vaig veure que havia guanyat l’any 92 (deu ser perquè era any olímpic?) com a segon de la meva categoria. Va ser a la cursa de la festa major de Das a la Cerdanya. No recordo quants Km eren, però no crec que fossin més de 5.
Amb el bàsquet guanyava partits i de tant en tant també en perdia. Corrent veig molt difícil que guanyi mai cap cursa i sé que la competició és contra mi mateix. No creia que tornaria a guanyar gaires copes més. És per això que em va fer una il·lusió especial que l’altre dia em donessin una medalla en acabar la part de running de triatló.
«Finisher» hi deia. Pot semblar que sigui com les medalles que de petits ens donaven a tots els de la classe en acabar els cursos de piscina. Servien per premiar allò de «El que importa és participar». Però per mi, aquest «finisher» va significar molt més. Tot i que jo només vaig fer una part de la triatló, la vaig fer extensiva a la resta de curses que estic fent. Va ser un premi a les hores d’entrenament, al patiment que he tingut en algunes d’elles, a les ganes de superar-me i un reconeixement als atletes més modestos que segurament mai guanyarem cap títol.
Moltes gràcies per aquest segon trofeu 18 anys després!
Toni de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris