Mitja de Granollers. Crònica des de les catacombes

Doncs, sí. després d’un any corrent (ja sóc molt lluny, com el del acudit), ha aribat l’hora de mossegar la pols. La mitja de Granollers, ha sigut la primera cursa on m’he vist obligat a retirar-me. Bé, un sedentari mai es retira!! S’aparta a un costat, deixa pasar a companys que van més ràpids, i espera un autocar ple de coixos.

Vaig anar bastant bé, la inmensa recta cap a Les Franqueses, lleugera pujada constant, i un ambient formidable. La Garriga amb tot el poble al carrer, megafonia, música durant el recoregut, tot bé, fins al Km 16, en el que vaig notar un petit dolor sota el bessó esquera, que ràpidament va anar en augment. Lleugera parada per fer-me un petit masatge. Un petit estirament. I començar a coixejar, i evidència que no podia ni caminar ni, evidentment, córrer. Al cap d’un hora i quaranta minuts, s’esvaïa el somni.

En aquest kilòmetre hi havia una noia de l’organització, que em va fer companyia fins que va arribar l’ambulància i l’autocar escombra. Em van donar gel per aplicar a la zona dolorida, i llavors vaig pasar a l’autocar, on ens van donar aigua i un snack. L’ambulància anava just darrera el darrer corredor, i precedint un seguici bastant curiós. Un autocar plé de «coixos», com he dit, més cotxes de l’organització, patrulles de mossos, policia local, TOTS, a 4 Km per hora seguint al darrer corredor, bé, corredor el que es diu coredor, no, més aviat «caminador», que per cert duïa motxilla. L’organització no el va desamparar, encara que superaria les dues hores i mitja de temps estipulat, i el va anar acompanyant. Ell volia acabar. I ho va fer. Amb una mica més de tres hores i 8 minuts. Tot l’autocar anava pendent d’aquest corredor. El cap de l’autocar de tant en tant baixava, anava a parlar amb ell, per veure si es retirava, i ell entossudit que volia acabar, ja tocant les dues de la tarda, i tots seguint-lo, xino xano. 

 

Llavors, al Km 20, va fer una maniobra estranya, va parlar amb els de l’ambulància, fet que es va interpretar des de l’autocar, com una temptativa d’abandonament. Llavors el coixos van començar a cridar: NO, ARA NO, ARA L’ACABES. I tots seguit diuen al conductor de l’autocar, que pari, i anem, l’acompanyarem el darrer quilómetre. Comencen a baixar coixos de l’autocar, gairebé com una pel·lícula del Berlanga, i comencen a donar-li ànims i a coixejar al seu cosat. Jo em vaig quedar, ja que sé que davant una rotura fibrilar, si la forces, l’esgueres més.

L’aribada va ser apoteòsica. Els periodistes gràfics, n’hi havia molts, van començar a disparar les seves cámeres, com si haguessin vist un personatge de la premsa del cor. Aplaudiments, crits i els coixos més contents que unes pasqües. Jo vaig baixar de l’autocar, i també em miraven, i esperaven més de mi, amb el que com vaig poder, vaig córrer per damunt la catifa, i també vaig ser fotografiat.

En fi, aquesta crònica m’ha fet veure la cursa des d’un altre òptica, desconeguda per a molts, afortunadament. Per això ho he volgut compartir. I espero que no us hi trobeu.