Skip to main content

Mitja Marató El Prat de Llobregat (1ª Edició – 2013)

Aquest any he participat a la primera edició de la Mitja Marató de El Prat de Llobregat. Bon recorregut, bona organització, sense massificació i un entrepa al final :-).
Organitzada pel Pratenc Associació d’Atletisme (Pratenc A.A.) , la cursa va ser un » 2 x 1″ ja que hi havia la Mitja Marató i la cursa de 5 quilòmetres (ideal per a qui vulgui fer distàncies més curtes, que no tot ha de ser «10K» i «Mitja»).
Sortida de la Mitja Marató de El Prat de Llobregat (i de la cursa 5K)
Un cop confirmada la inscripció a la Marató de Barcelona aquesta cursa no sabia com afrontar-la, si com un entrenament suau o com un repte personal. Havien passat mesos des de l’última Mitja Marató i, tot i que el dia anterior em vaig fer mal a l’esquena, tenia la sensació que podia ser un bon dia. Amb el Manel i l’Iñaki havia anat al Maratest. El resultat va ser satisfactori, tot i que un peu va quedar «tocat» i la recuperació setmanal, amb visita al «fisio», havia anat bé excepte per l’incident de l’esquena a menys de 24 hores. Hi havia una mica d’incògnita.
El dia de la cursa em vaig llevar bé. Havia fet una sobrecàrrega de pasta els dies anteriors (típic comportament «sedentari») i pel matí no vaig poder ni esmorzar. Per anar a la cursa vaig optar pel transport públic (Rodalies – Renfe) i aquí vaig tenir una trobada molt inesperada i satisfactòria: en Miquel Pucurull es pujar a Sants-Estació. Em vaig presentar i vaig tenir una bona estona de conversa amb ell parlant de l’atletisme popular.
 Abans de la sortida. Quin estil!
Ja a la cursa el cap demanava calma i el cos volia guerra, a dos setmanes de la Marató, seny o rauxa?
Vaig esperar al primer quilòmetre i la cosa anava per «rauxa». Vaig veure que les sensacions eren bones, no tenia mal a cap lloc i que podia anar fent. I així va ser, tota l’estona mirant d’estar per ritmes per sota de l’objectiu (1h40min). En la meva memòria tenia que el meu millor temps en Mitja Marató era 1h43 (no recordo on ni quan). El que passa és que quan entrenes per la Marató, com a mínim en el meu cas aquest any, entrenes més que habitualment i al final això es nota en el rendiment.
Si parlem de la cursa diria que al haver-hi pocs corredors la meva dificultat va ser decidir si anar en solitari o no. Jo crec que amb els anys puc haver millorat en la constància dels ritmes però encara em falta molt per «clavar» els ritmes de pas per quilòmetre. Així que a la que vaig veure un grup del meu ritme em vaig afegir. Per sort eren una colla de nois (diria que uns 4) que eren de El Prat i eren coneixedors del circuit a la perfecció. El millor va ser quan va dir un … «al final del túnel nos quedaremos sin señal» (jo pensava: què diu aquest?). I així va ser, al final d’un túnel que deuria ser per sota de l’aeroport, tot els rellotges Garmin van pitar al perdre la senyal del GPS 🙂
Els quilòmetres van passar més o menys ràpid fins arribar a la zona de la platja. A partir d’aquell moment ja vaig pensar si anava massa ràpid o no. Els 10K van ser per sota dels 47 minuts, fet que em va fer pensar que podia assolir l’objectiu però encara quedava força estona. Tocava aguantar el ritme i no va ser fàcil. En passar els 10.000 vaig agafar una aigua, com a tots els avituallaments, i em vaig pendre un gel caducat que no tenia, com us podeu imaginar, gaire bon gust 🙂
Un gran Xavi en el seu camí cap a la Mara
Seguia amb el grup de nois de El Prat però, en algun moment, el grup es va trencar i jo vaig seguir amb la part davantera. El més fumut de tot era que no em volia quedar sol i això em va obligar a fer algun petit canvi de ritme i aquí vaig patir una mica més del compte. Cap al final em vaig quedar amb un corredor veterà i un noi que semblava corredor de muntanya (vestia de RaidLight). El corredor veterà, alt i prim, tenia un ritme i un estil que ja el voldria jo. El vaig seguir a un ritme un pel ràpid per a mi però m’ajudava a avançar fins que, de cop i volta, ell em cedeix el lloc (no calia 🙂 perquè havia despenjat a un company seu (això vaig pensar jo). 
En algun moment indeterminat el grupet va passar a una noia (La Salle Triatló) i, cap al final, quan jo estava «tocadet» vaig arribar a la posició en es trobava una altra noia que, per la seva respiració, anava a un ritme molt alt. Aquí, em van donar un lliçó, vaig pensar jo, ja que ella semblava que anava al límit i jo no. Com que faltava poc i jo no les tenia totes em vaig quedar amb ella. La gent l’animava força (era la 4ª noia) i, en el meu cas, he de dir que la tàctica «em reservo pel final» no va funcionar. Havia forçat en la segona part i en els últims dos quilòmetres no vaig poder esforçar-me gaire.
Ferran entre dos «cracks» anònims 🙂
La sorpresa va ser passar els 20 quilòmetres amb una bona marca i pensar que podia tenir un molt bon resultat. Així i tot, l’arribada a l’estadi d’atletisme em va costar. Tenia la sensació de fer voltes per un polígon etern. Finalment, arribada a la pista, intent de pujar el ritme i gran satisfacció al veure que havia parat el cronòmetre en 1h37 minuts llargs 🙂
Felicitacions del Xavi (fotògraf) i del Xavi (corredor). Una molt bona cursa.

Ferran de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris
twitter: @sedentariscat
FB: Facebook Sedentari