Havia de ser la meva primera triatló. Una sprint no estava malament per començar. Sempre havia tingut les ganes de provar-ho i afegint-hi els ànims dels amics convencent-me que podria fer-la, van fer que m’acabés de decidir.
Des dels 16 anys que no nedava amb regularitat i la bici també feia temps que no la tocava, tot i els bons records dels estius recorrent la Cerdanya amb BTT. Per no fer-me enrera, el mes de maig m’hi vaig inscriure. Dos mesos i mig seria temps més que suficient per preparar-me.
Les ganes i els entrenaments van començar a bon ritme, fent spinning als migdies i escapant-me sempre que podia per anar a la piscina per vèncer la por a la part que més problemes creia que em donaria. Tot anava sobre rodes, tot anava bé fins que una maleïda tendinitis a l’Aquiles va aturar el meu debut de triatleta. Les setmanes de repòs es van anar allargant i les molèsties no desapareixien. Amb resignació i desànim vaig anar assumint que no podria fer-la.
Malgrat tot, diumenge vaig matinar per ser a la Vila Olímpica a les 9 del matí. Les sensacions que vaig viure eren impressionants. Força gent de públic animant a amics, familiars o simplement als que passaven. Participants que es veien forts i amb uns quants triatlons a les seves cames, però molts d’altres que semblava que s’estrenaven o que no en feien triatlons regularment. Jo hagués estat un d’ells. Cares de patiment sobre la bici i cares d’extenuació a l’arribada del running. Es notava que la gent ho estava donant tot. Després també hi havia els que semblava que no s’havien ni cansat, segurament una sprint era per ells un simple passeig.
Va estar bé perquè vaig poder veure el Joseba que debutava després que jo l’animés a apuntar-s’hi, amics que entrenen amb els Sedentaris com el Jordi o triatletes més experts com el Pau d’Ironpanic que ara ha creat el club de triatló Dragons. També vam estar xerrant una bona estona amb el David d’Ironmandestination, que després d’haver fet la Half Ironman de Zurich, potser aquesta prova ja se li queda curta…
Ho haurem de deixar per una altra ocasió. No crec que pugui començar la temporada amb la Mitja de Sabadell com vaig fer l’any passat, però espero ser-hi per la de la Mercè. Toca tenir paciència, començar a entrenar poc a poc (cosa difícil quan es tenen moltes ganes) i no perdre els ànims.
Toni de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris