Demà a aquesta hora el maratonians estaran «gaudint» de la prova que, molts d’ells, han preparat amb gran esforç. Aporto una última part de la meva experiència a la Marató de Barcelona 2008 (veure cròniques anteriors). També facilito algun últim «consell» sense cap pretensió, principalment dirigit als debutants.
Extracte de la meva «aventura» a la Marató de Barcelona del 2008 (3ª i última part):
Passat l’Arc de Triomf encara hem pujat una mica més per girar a l’esquerra i anar cap a la Plaça Catalunya i baixar pel Portal de l’Angel, passar per davant la Catedral, fer un tram de la Via Laietana de baixada i girar a la dreta pel carrer Ferran direcció les Rambles, l’Ajuntament de Barcelona i el Palau de la Generalitat. Ni els he vist, no podia treure la vista del terra (que no era d’asfalt, era com uns adoquins que em destrossaven els peus). A les Rambles, de baixada, hi havia molt d’ambient, a Colón també i desprès a la dreta cap al Paral·lel i pujar. Al girar cap a la Ronda Sant Pau m’esperaven els meus pares i la meva àvia, també ha sigut emotiu. Em faltaven poc més de 2 km i estava molt, molt «matxacat» però he pensat que podia fer un petit esforç al final. Quan vaig fer la Mitja Marató fa dos setmanes anava bastant alt de pulsacions entre 160 – 170, sobretot al final cap a les 180. Avui, des del dolors musculars no he aconseguit acostar-me a les 160 ni de broma, anava a 148- 152 pulsacions per minut. He “apretat” una «miqueta» en arribar al Carrer Sepúlveda, quasi al km 41 i he vist una cosa que no és veu quan vas en cotxe … que fa pujada al final!!!!
Quan ja s’acabava el Carrer Sepúlveda i arribàvem al Paral·lel he vist un veterà que ja havia acabat i que ens animava a tots per a entrar sense caminar a la meta (no ho deia per mi :)) . Estava molt a prop del final, he pujat l´últim tram del Paral·lel abans de la Plaça Espanya i m’he trobat, abans de girar cap a l’esquerra un senyor (més de 50 anys) que anava pitjor que jo i caminava. Li he donat ànims i m’ha dit alguna cosa que m’ha fet pensar que era francés. Llavors li he dit (en francès, ja sé que és una mica surrealista el moment, i més a menys 200 metres de l’arribada de la teva primera marató) que s’havia d’arribar a la meta corrents (ho havia après feia 100 metres). M’ha dit que li feien mal les cames i que tenia rampes. Jo li he dit: “moi aussi”, que vol dir “jo també”. En aquest moment he tingut un atac de fraternitat i le he dit que aniríem junts fins a la meta i l’he estat animant en francès (excepte el moment que la Laia m’ha fet la foto). Al final hem arribat junts a la meta i m’ha donat les gràcies (en castellà, que per un francès té mèrit).
M’ha fet molt feliç i he pensat que acabar la Marató era el més important, no el temps que havia invertit. El que més em sobta de la Marató d’avui és com la meva ment ha pogut lluitar i vèncer el dolor de les meves cames i les ganes d’aturar-se. Suposo que hauria d’haver entrenat diferent o potser hi ha altres motius pels dolors però això no era una excusa per aturar- se.
Bé, fins aquí aquesta «parrafada». Gràcies pel vostre suport i si, qualsevol de vosaltres s’anima, jo l’acompanyaré (però d’aquí un mes li diré si com a avituallament o al seu costat :)) que ara toca recuperar-se.
Una forta abraçada,
Ferran
Un cop he tornat a llegir això me n’adono que donar-vos consells és una tonteria. Segur que ja n’heu rebut molts així que només espero que la «crònica» us pugui ajudar en algun moment. I esperem les vostres «cròniques». La que segur publicarem, ni que sigui un enllaç o un extracte, serà la del periodista esportiu de TV3, Xavier Bonastre (veure el seu bloc).
Ferran de Sedentaris.cat