Finalment ho he aconseguit. Avui m’he estrenat com a triatleta. L’any passat em vaig quedar amb les ganes ja que per culpa d’una inoportuna lesió em vaig haver de retirar quan entrenava els mesos abans.
Ha estat una gran experiència i l’ambient boníssim. La pitjor part ha estat la de l’aigua. Ja m’ho esperava i per això no he perdut la concentració. Feia mil anys que no nedava i encara menys amb aquestes condicions d’aglomeracions. Ha estat un continu de nedar una mica i parar perquè xocava amb gent. Fins gairebé al final no he pogut nedar de forma continua. No passa res, sabia que patiria i estava preparat.
Quan he agafat la bici m’he divertit molt. Des de les meves grans tirades de BTT a la Cerdanya de també fa molts anys que no agafava una bicicleta seriosament. Sort del meu cosí Josep que me n’ha deixat una de seva de carretera…
Ja per últim ha tocat córrer. Aquí sabia que podria recuperar temps. Anava sense crono i m’he deixat portar per les sensacions. El temps ha estat prou bo. Com que a la natació he sortit a la darrera tongada, la gent ja anava més justeta i m’he passat tota l’estona avançant gent. Ha estat una bona dosi d’ànims.
M’he permès esprintar una mica per creuar la meta. La sensació ha estat magnífica. Aquest cop no lluitava contra el crono, ho feia contra mi mateix i un nou repte que m’havia fixat. La satisfacció per haver-lo superat ha estat molt gran.
Ha estat bé tenir el suport de la família des de darrera les tanques, compartir l’experiència amb gent del Zurich Sports Club i veure un bon amic, el Sergi, company d’equip quan jugàvem a bàsquet i d’entrenaments amb el Sedentaris que ara s’ha apuntat per fer un Ironman. Molta sort Sergi!
Per ara deixo aparcades les triatlons, però em començo a preguntar serà veritat que amb un esport no és suficient…
Toni de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris
twitter: @sedentariscat
FB: Facebook Sedentari