Hola amics!
Ha estat increible…mai mai mai havia vist una ciutat sencera animant a corredors…és per flipar, us ho juro…hi ha certs moments en què et dona un subidón increible. No sé que dir-vos…Ha estat la meva primera marató…i suposo que ho recordaré tota la vida…primer per ser en un lloc tan especial…el recorregut és impagable. I pels carrers hi ha de tot…música, gent que t’ajuda, t’anima, de veritat…s’ha d’estar per veure-ho.
Per la meva part…al final he començat a les 10.10…problemes logístics…la sortida molt xula…una emoció…la gent eufórica, i creuar aquell pont tan llarg és una passada. He volgut regular molt les forces i disfrutar molt de l’ambient, de la gent…i així ho he fet…Quan he passat pels 10km he vist el temps i he vist que anava una mica més ràpit del què tenia pensat, però em trobava molt còmode a aquell ritme, i més o menys he anat mantenint. Mentrestant…anar bebent en els mil «avituallaments» que hi ha, i anar menjant…amb gels i demés…cal anar fotent coses al cos perquè no vinguin les pàjares.
La mitja marató crec que ha estat 1h56. He creuat amb bones sensacions…què es el que pretenia…anava bé..tot i que ja les cames començaven a cremar. Del 20 al 30 crec que anava mantenint bé el ritme…al menys és el que anava sentint…en aquell trós en quan es creua el pont de Queens i entres a Manhattan….jo crec que tot això és tant impressionant viure-ho que et manté a ritme. Al km 27 m’he trobat per segona vegada amb la Laia que anava com boja seguint-me d’un punt a l’altre.;). Els seus ànims també han estat importants. A partir del 30km la cosa ja s’ha començat a complicar…Sabia que si mantenia el ritme dels 10 km anteriors podia aspirar a fer sub4h, pero les cames cada cop cremaven més…i començava a notar petites punxades, sobretot a les pujades (clar…és que NY de pla res, i puges no sé quants ponts que tenen unes pujades matadores 😉 ).
De tota manera, arribats al 30km amb bones sensacions, seguia endavant…a mesura que queien els km dels 30, veia que les cames i genolls fèien la punyeta…de forces bé, de pulmons bé…però ai les cames…a partir del 35km ha arribat el pitjor…la primera rampa (estravada)!! m’he quedat clavat i he hagut de parar a estirar!!jeje…a partir d’aleshores un patir cada cop més gran amb punxades i rampes continues a les cames…no podia forçar el ritme i arribar més fort perquè a la que pujava el ritme venien les rampes!!
els últims tres ha estat molt xulo per Central Park..la gent cridant, animant, de tot!!!llàstima que el dolor que tenia a les cames era massa gran com per somriure a les fotos, jejejeje…però ja arribats allà sabia que ja l’acabava, tot i que amb dolor, i amb bon temps!! A la última milla, la última trobada amb la Laia i l’esprint final!!!bueno, esprint és un dir..anava coix perdut de rampes!jajaja. Al creuar la meta, us juro que quasi ploro entre emoció i dolor. I m’han penjat la meva medalla de finisher. Quin record. Realment crec que s’ha de tenir un llindar del patiment bastant alt per fer això!!
Al final 4h6’10»!!!
Un dia després, ja quasi recuperat i sense lesions…pensant en el següent repte!
Una abraçada sedentaris!!
«Víctor – NYC Marathon Finisher»
Nota de l’editor: «home casat, home espatllat»? Només cal veure totes les fotos per veure que hi ha tòpics que no es compleixen. Víctor, molta sort a la teva nova vida a Nova York. Ara ja has pogut comprovar que pocs reptes se’t poden resistir. Et trobarem a faltar a les curses populars en aquest cul del món.
Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris