…
Crònica de Terra de Remences 2010.
El dia s’aixecava amb bones perspectives, no semblava que hagués de fer mal temps, i nosaltres (el Ferran i jo) vam arribar amb prou temps a Sant Esteve d’en Bas per preparar-ho tot per la sortida. Ens vam col·locar molt enrrera, mai havia vist tants ciclistes plegats, vàrem trigar uns 5 minuts a passar per l’arc de sortida des de que van donar el tret d’inici. Els primers 15-20 kilòmetres els vàrem fer plegats, començant a un ritme suau, per així poder escalfar bé les cames pel que ens esperava, mica en mica vàrem anant incrementant el ritme, i sense adonar-nos estàvem anant a uns 40 Km/h, sense gaire esforç, és impresionant com et pot xuclar anar en una gran monió de ciclistes. Al començar el primer port ja vaig perdre de vista al Ferran, em vaig col·locar per la dreta de la carretera, i amb un ritme constant i alegre vaig començar a remuntar moltes posicions.
Com que no tinc molta experiència en ciloturisme, intentava fixar-me amb algú que fos experimentat i que li pogués aguantar el ritme, i així va anar, viag anar tota l’estona a ritme d’un noi que duia una Trek blanca, i amb el que no paràvem d’avançar posicions.
A l’alçada de Sant Joan de les Abadesses ens va caure un xàfec, van ser uns moments molt dolents. Anava tot xop, i amb els peus molt freds, en aquells moments vaig decidir que no finalitzaria la volta llarga, i que faria la curta. Però per sort tot va canviar, va parar de ploure i per l’alçada de Vallfogona del Ripollès ja no plovia. Al cap d’amunt del port de Vallfogona em vaig trobar l’Andrés, un company del Rocabikes, em va avisar de que la baixada del port era molt llarga i perilossa, ja que la carretera estava ben mullada. Al baixar vaig ser prudent per evitar una possible caiguda.
Després va ser qüestió d’anar en grup fins arribar a l’intersecció de la volta llarga i curta, i vaig decidir finalitzar la llarga, just en aquell moment començava el temible coll de Bracons, aquí va ser un punt d’inflexió, vaig reduir ritme, el noi de la Trek blanca se’n va anar coll amunt, i les meves forces van minvar. Però em vaig agafar ben fort a la Cube i vaig pujar Bracons a ritme suau però constant fins a dalt, on vaig fer la primera parada en un avituallament. Vaig poder beure i menjar quatre avellanes. Des d’aquell moment ja vaig veure que fins l’arribada em tocaria patir.
Fins arribar a Manlleu vaig poder anar amb un grupet que anàvem molt bé. Un cop arribats a Manlleu vaig parar en un altre avituallament i allà sí que vaig menjar i veure com un obsès, començava ha estar una mica pàl·lid. Va ser aleshores quan va arribar en Sergi, un altre company del Rocabikes. Aixó em va animar, vaig poder xerrar una estona amb ell, i així em va fer un resum del que encara ens quedava. Li vaig intentar aguantar el ritme una estona, però no vaig poder, i s’en va anar tant ràpid com havia arribat. Van ser moments difícils, em vaig quedar sol, esgotat, i amb un port per davant que es feia interminable. Però sense perdre l’ànim vaig seguir pedalant, això sí, a un ritme molt baix, però tampoc podia més. Per fi vaig veure la llum al arribar al cim del port, i aleshores ja sabia que era tot baixada fins al final, i aquí si que em vaig animar de valent, em vaig acoplar a la Cube i a pedalar amb força fins l’arribada.
Al final vaig quedar el 337 de la general de la volta gran amb un temps de 6 h, 12 min, 48 seg.
Ha sigut una experiència molt dura, però alhora gratificant. Sort que després amb en Ferran ens vam poder recuperar amb un bon dinar.
Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris