Triatló de Mataró 2009: crònica debutant triatló

Aquesta és la història d’un que volia ser triatleta … i ho va aconseguir.

Engrescat per l’equip Aran, entrenat/aconsellat per la nissaga triatlètica/duatlètica Noé de Mataró i equipat pel Sergi de SBR em vaig presentar en el meu debut com a triatleta la sortida del Triatló Sprint de Mataró (750 metres de natació + 20 km de bicicleta de carretera + 5 km de cursa a peu) amb el següent entrenament:

1) Natació: mmmm …. mmmm ….. bé, el últims dos/tres mesos he anat més sovint a la piscina del gimnàs que abans. Això era fàcil, bàsicament perquè abans no hi havia anat mai. De fet, mai a la meva vida havia fet natació excepte quan era petit. L’objectiu era anar fent piscines (que per desgràcia meva la piscina és de 20 metres, ni de 25 ni de 50, 2o metres) i al final acabava marejat de tantes voltes … crec que el dia que n vaig més seguides van ser 10, tot i que normalment suposo que en feia entre 20 i 30 en total. De la piscina sempre sortia vermell de cara com un tomàquet i amb molta gana ;-). En resum, a la sortida de la triatló em presentava sense haver fet mai més de 500 metres seguits nadant que és el que calculo que vaig fer el divendres abans de la triatló quan vaig anar a provar el neopré.

2) Bicicleta: mmmm … la BTT compta? espero que sí i realment així ho vaig notar a la cursa. Bicicleta de carretera no n’he tinguda mai, o sigui que la vaig haver de llogar. Tampoc havia anat mai en bicicleta de carretera excepte que un amic que competia me la va deixar provar uns minuts. Així, que també em vaig presentar a la triatló sense haver fet mai 20 quilòmetres seguits en bicicleta de carretera. Obviament, la vaig estar provant divendres i dissabte, sense passar-me per guardar energia pel diumenge. Ja vaig notar que la Cérvelo d’alumini que em van llogar (Sergi de SBR, si llegeixes això, a veure si la propera vegada pel mateix preu, em llogues una de carboni 🙂 i jo ens convertiríem en la fusió perfecte entre cos i màquina …

3) Cursa a peu: bé, aquí 5km que en teoria no havien de ser cap problema i l’únic dubte era si les cames reaccionarien malament a l’esforç previ en natació i bicicleta o si encara recordaven la pallissa de la Cursa d’Alta Muntanya de Berga.

4) Transició: això ho tenia una mica, només una mica, entrenat. Sobretot com treure’m el neopré gràcies als consells dels «experts». La resta anar fent.

Crec que no vaig ser l’únic debutant (felicitats a tots i totes 🙂

CRÒNICA DEBUTANT TRIATLÓ (MATARÓ 2009)

La cursa en si va anar molt bé o com a mínim aquesta és la sensació que jo tinc, sobretot en el meu debut. Al final vaig assolir l’objectiu principal que era acabar-la, amb un temps de 1h:14′:34», repartits en 16:31 + 35:24 + 22:39.

SWIM

A la sortida hi havia molts nervis, o això em va semblar, l’aigua estava freda o això em va semblar quan vaig fer el primer «escalfament» aquàtic. Bé, primer van sortir, 8 minuts abans, les noies i els no federats. Em va sorprendre com anaven de ràpids.

A la segona sortida, la meva, em vaig trobar de cop i volta dins l’aigua, on tothom em volia passar per sobre. Al principi, em va donar la sensació d’estar dins d’una festa de l’escuma o la pesca de la tonyina … no vaig voler posar el cap dins l’aigua fins passats uns metres i anava nadant amb el cap a fora. Molta escuma, molta, i molts cops, molts i encara el més sorprenent, hi havia triatletes que et picaven repetidament al mateix lloc, una i una altra vegada, cosa que no entenc 😉 el que sí entenc és que et donin cops però no repetidament al mateix lloc la mateixa persona (no es pot desviar una mica …). He de suposar que tots els cops rebuts van ser involuntaris … bé, els que llegiu això abans de fer el vostre primer triatló no tingueu por, ningú t’agafa pels turmells o pel coll i intenta ofegar-te … t’hi acostumes com a tot. I com que tu mateix també dones algun cop (sense voler) doncs no passa res … suposo que si no portes neoprè es nota més.

De camí cap a la primera boia la sensació d’estar en una guerra aquàtica era constant , a l’arribar a la primera boia «caravana», de camí a la segona millor, vaig poder nadar més tranquil fins arribar a la segona, on de nou, una mica més de «caravana» (o aquesta era la meva sensació). De tornada a la platja, un cúmul de sensacions… el veure el sol cada vegada que treus el cap per respirar (jo respiro per la dreta), el fet de saber que faràs els teus primers 750 metres de natació, saber que t’acostes a la platja perquè la sorra del fons esta cada vegada més propera … molt emocionant per un debutant com jo.

Finalment, arribo a tocar de peus a terra, potser una mica abans de temps (hauria d’haver nadat una mica més) i surto de l’aigua amb un mal als pectorals indescriptible, bé, més que mal és una sensació de ser «Rambo» i de tenir tots els músculs del tronc superior «compactats» que no havia experimentat mai. Ara tocar treure’s la parta de dalt del neoprè (no aconsegueixo trobar la cinta a la primera) però tot va bé i arribo fins la meva bicicleta que estava molt ben situada. La transició suposo que una mica lenta però ja ho millorarem … bé agafo la bici.

Fotografia de la transició

BIKE

Al loro! Que hi ha uns jutges i un línia de color taronja, no paguem la «novatada» 😉 Bé, em pujo a la bicicleta on toca … i no sé molt bé que fer però una cosa la tinc ben clara … a pedalar! Un cop arribo a la Nacional crec que vaig amb tres persones més. Jo no sabia molt bé que fer, ja que era la primera vegada que competia en bicicleta de carretera i la quarta vegada que n’agafava una.

Finalment vaig optar per anar amb un grupet que, per les meves sensacions, anava ràpid. Crec que vaig fer bé, anàvem agafant més «corredors» i no ens passava ningú (tot i que ara tinc dubtes si un parell o tres realment ens van passar). Crec que la sort va fer que em juntes amb un grup de nadadors del meu nivell però millors en bicicleta. Total, que molt bé, jo al darrera del grup per no «liar-la» ja que no hi havia anat mai amb tants ciclistes i vigilant molt a les rotondes, així com a tot els girs. El principal problema que vaig tenir va ser quan anàvem agafant triatletes amb ritme inferior. Es posaven al darrera del grup, on estava jo, i si no podien aguantar el ritme el grup es tallava i jo em quedava separat. Això em va passar vàries vegades i significava que havia de fer un canvi de ritme (baixar pinyons, baixar més el cap, fer força amb les dents i pedalar més fort) per avançar i agafar el grup. La «meva» Cérvelo de lloguer i jo ens vam entendre a la perfecció durant els quatres dies que va durar la nostra «aventura» 😉

Cérvelo P2SL = alumini+carboni
(més que suficient per un debutant)

L’experiència em va encantar. La natació em va agradar principalment per assolir l’objectiu (750m) però la bicicleta va ser molt divertida, em sentia com un ciclista de veritat (només anava uns 10-15 km/h més lent, la resta tot igual :-). El moment «màxim» va ser un cop fet l’últim gir al mig de la N-II, fet que tenia la seva gràcia. Vaig apretar i em vaig posar al davant una estona ja tornant cap a Mataró, de camí a la segona transició. Unes grans sensacions. Crec que ho hauré de repetir. En el futur l’objectiu és fer menys «drafting» (anar a roda) i provar de posar-me al davant per poder «tirar» més del grup ara que aniré més segur, això si és que no vaig sol, cosa poc probable pels meus temps. Els que en saben ja m’han dit que com més ràpid acabi la natació, fent una bona transició, millor serà el grup de bicicleta.

Triatletes pedalant, amb força públic animant.

RUN

Un cop feta la transició, més aviat lenta suposo, vaig començar la part de la cursa a peu. Crec que entre la transició i l’inici de la cursa em va passar un munt de gent, però no n’estic segur perquè també em vaig juntar amb els corredors de la segona volta de 2.5 km.

Així com de la natació a la bicicleta no vaig notar quasi res a les cames, aquí les sensacions van ser lleugerament diferents. Gràcies a l’experiència prèvia d’un parell de duatlons de muntanya, una d’elles la Duatló de Mataró, ja era conscient de que les cames triguen una estona a adaptar-se. Bé, la veritat és que no podia portar un ritme gaire alt però vaig anar fent, fins que l’últim tram (entenem que hi havia 4 trams, 2 per volta, anada i tornada) vaig augmentar una mica el ritme. El que em va sorprendre, encara més que a la bicicleta, és l’absència de punts quilomètrics, el pas del quilòmetres no està marcat. Com que no portava el rellotge tampoc m’hauria servit de molt, però a mi sempre m’ajuda per controlar el ritme a les curses a peu.

En perspectiva, la cursa a peu va ser on pitjor ho vaig fer per ser el que tenia més entrenat. No tinc clar que la distància fos exacta de 5 km, potser i havia menys (?) perquè en cap moment vaig tenir la sensació d’anar a 4:30/km però no sé. També és veritat que, a diferència de la bicicleta, la vaig fer més en solitari. Anava una mica perdut i quan estava a menys d’un quilòmetre per arribar li vaig preguntar a algú (no recordo si era de l’organització) quina hora era i la resposta va ser que portava 1h:21. Vaig pensar que llàstima, que hauria estat bé debutar amb menys d’1h:20 però que ja estava bé.

Al final, una mica d’esforç per arribar amb una gran cara de felicitat a meta. En els instants posteriors a l’arribada em vaig trobar al «mestre» (una mena de Johan Cruyff del triatló). Em va dir que el mirés a ell, com anava de suat i que poc n’anava jo. Aleeeeertaaa!

Missatge rebut, «míster»: visca els tricampions!

Ferran de Sedentaris.cat

Fotografies per cortesia d’Eva Tr3sk

PD: que ningú es pensi que vaig fer el triatló sense haver entrenat res. A peu he fet força coses l’últim any i mig (maratons, MM08, caminades, curses d’asfalt i muntanya …), fet que em fa tenir una mica «fons», tot i que no gaire velocitat 🙁 Nadar i bicicleta en sé, però no n’havia fet tanta.

Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris